Treballar quan toca

Jubilar-se més tard sembla una conseqüència lògica de l'augment de l'esperança de vida, si partim del supòsit que hem vingut a aquest món a patir i a guanyar-nos el pa amb la suor del front; però abans de donar per bo el primer acudit d'un govern agònic val la pena fer una mirada de conjunt a tota la societat. Realment fa falta mantenir els vells treballant, quan hi ha tants joves sense fer res de profit? Deixant de banda els nivells alts de gestió i de transmissió del coneixement, en què n'hi ha que guanyen amb l'edat –ni de bon tros tothom però sí un respectable nombre–, es pot dir que en la majoria de les feines la gent de 20 a 30 anys se'n surt més bé que no pas la gent de 60 a 70; no cal ser antropòleg ni fer gaires experiments per veure quin sector de població és millor quant a vigor, reflexos, productivitat, rendiment, capacitat d'aprenentatge, facilitat per a l'anglès i domini de noves tecnologies. Quin sentit té retardar l'accés al treball dels qui estan en les millors condicions físiques i mentals de treballar i alhora incentivar el dels entrats en la senectut? Si s'estan polint la caixa i no n'hi haurà ni per aspirines, parlem-ne, però parlem de tot.

Comença a ser hora de fer balanç del que ens han reportat l'escolarització obligatòria fins als 16 anys, quan amb 14 en faríem ben bé prou, uns plans d'estudis morosos i no orientats a la vida laboral, la inculcació d'una visió del món lúdica i parasitària: un retard injustificable en l'entrada en el mercat del treball mentre tots els indicadors educatius ens situen entre els últims de la fila. Comença a ser hora de fer balanç de tants experiments frustrats i de jubilar sense contemplacions els governants inconscients que en fan.