Baltasar Garzón

El jutge Baltasar Garzón ha publicat un llibre –La indignación activa, crec que es diu– en què mostra el seu liberalisme, la seva adhesió als desprotegits i el paper solidari de la llei. Si fa no fa. Tothom ha corregut a entrevistar-lo i, enmig de somriures i felicitacions, fins i tot (“Yo que no soy independentista”) ha gosat mostrar-se solidari amb Catalunya. Potser pateix d’amnèsia.

Com que encara no he de menjar cues de pansa per recordar, i com que va ser molt recentment –l’any 1992–, podria relatar-vos amb una acurada fidelitat què va fer aquest home virtuós quan el govern espanyol –presidit per Felipe González– li va ordenar que “netegés” Barcelona d’independentistes, perquè venien els Jocs Olímpics i no es podia donar un espectacle al món que posés en qüestió la sagrada unidaz de la patria. A tal efecte va ordenar diverses detencions i empresonaments, sense proves, sense evidències i sense traces de cap delicte. Només que “feien lleig” en les olimpíades. I no sols això: aquests xicots van denunciar verbalment quan els va interrogar que havien estat torturats i li van mostrar les nafres corresponents. El santificat jutge Garzón en va fer cas omís i va continuar consentint que els torturessin.

Temps després, ja en llibertat, els afectats van portar el seu cas al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que va recomanar al govern espanyol que obrís una investigació. No hi va passar res més.

Els més agosarats van escriure un llibre relatant el calvari esgarrifós pel qual havien passat i jo vaig tenir la fortuna de presentar-lo al Col·legi d’Advocats. N’era president aleshores Eugenio Gay, que, en acabat, va dir que el Fiscal General de l’Estat no tindria cap altre remei, un cop publicat el cas, que denunciar els fets. No hi va passar res.

Sant Baltasar Garzón podrà tenir molta requesta. Però nosaltres no oblidarem que va ser còmplice de tortures. No ho oblidarem, senyor Garzón. Mai.