Opinió

LA GALERIA

La decadència de les discoteques

No sé què va passar, que d’un dia per l’altre la discoteca es va buidar, i la clientela es va dirigir cap a Pacha

Amb l’incendi i destrucció de l’antiga discoteca Pacha es tanca un xic més la història de les discoteques de Platja d’Aro que van regnar a les tardes i nits gironines en les darreres dècades del segle passat. La demolició dels edificis que havien estat la seu de Maddox i Paladium va alertar de la decadència de les discos que van revolucionar el concepte de l’oci del cap de setmana, quan encara predominaven els balls amb orquestra en directe. Les discoteques van triomfar per la desinhibició que permetien i per les músiques importades que trencaven esquemes. Eren milers les persones que es concentraven als locals de Platja d’Aro: Maddox, Paladium, Tiffany’s, Caroll’s, BB, Marius, fins a Kamel i Malibú, dels pocs que han pogut resistir aquest rotund canvi de cicle. Són ben curioses, les modes. A casa nostra a principis dels setanta, per celebrar el diumenge era imprescindible anar al Maddox, la discoteca que amb Oriol Regàs va esdevenir un lloc de trobada internacional, amb actuacions de primer nivell, i, sobretot, de trobada nostrada, perquè fent un recorregut per l’arquitectura circular del local s’hi podia trobar gent de Sant Feliu, de Palamós, de Palafrugell, de la Bisbal, de Girona, de Cassà, de Llagostera... i tothom tenia el seu cercle. Fins que no sé què va passar, que d’un dia per l’altre la discoteca es va buidar, i la clientela es va dirigir cap a Pacha, que acabava d’obrir. Va ser una desbandada espectacular, que demostra que les motivacions del gran públic són inescrutables. Amb la Transició es van revifar les festes populars, les festes majors i els balls al carrer i a les places, i van canviar molts hàbits. (Per conèixer la història d’aquests locals, és imprescindible el llibre Nit d’Aro. Seixanta anys de discoteques i sales de festa a Platja d’Aro, del company Xavier Castillón.) Només com a referent, voldria recordar que la pel·lícula Febre del dissabte nit, que va fer popular John Travolta i la música disco dels Bee Gees, és del 1977. Ara el jovent es diverteix d’altres maneres, surt més tard, imperen els bars musicals i les discos son més petites.

En temps tan atzarosos com els que ens toca viure he aparcat l’actualitat política per recordar que els triomfadors d’un moment històric també acaben sent enderrocats, cremats o oblidats de tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.