Opinió

De reüll

Tesis i anàlisis

La nova derivada de la reforma laboral són els salaris estancats

Aquest 10 de febrer ha fet sis anys que es va apro­var –a cop de reial decret-llei, no ho oblidéssim pas– la reforma labo­ral encara vigent. No és que el sexenni faci més esca­ient una anàlisi, perquè d’aquesta mesura del govern espa­nyol ja fa temps que se n’està fent balanç. El cas és que es va ven­dre com un remei salvífic i amb una lògica apa­rent­ment irre­ba­ti­ble que afir­mava que, si als empre­sa­ris se’ls faci­li­tava dur a terme aco­mi­a­da­ments, no tin­drien tanta recança a l’hora de fer con­trac­tes. La rea­li­tat va ser una altra, i amb l’entrada en vigor del decret vam assis­tir a una espor­gada bru­tal a les plan­ti­lles apro­fi­tant la veda oberta per llei. Els eco­no­mis­tes més hones­tos s’havien afa­nyat a mati­sar la tesi de l’exe­cu­tiu popu­lar amb una màxima molt més vigo­rosa: l’empre­sari no con­tracta pel sim­ple fet d’apla­nar-li l’extinció dels con­trac­tes, i si té prou sen­deri ampliarà plan­ti­lla només quan tin­gui pers­pec­ti­ves sòlides d’aug­men­tar fac­tu­ració. En un con­text d’ensor­ra­ment del con­sum (par­lem del 2012), ampliar les pos­si­bi­li­tats d’aco­mi­a­da­ment era badar la porta de l’avern. Pas­sat el pri­mer embat, la segona deri­vada són els con­trac­tes pre­ca­ris, que, oh, sí, maqui­llen les xifres fre­des de l’atur. I la ter­cera, que la tenim a les envis­tes, és la dels sous estan­cats. Si els assa­la­ri­ats no recu­pe­ren poder adqui­si­tiu, tor­narà a caure la capa­ci­tat de con­sum i amb aquesta les expec­ta­ti­ves de negoci. Tenim el sant tor­nem-hi a tocar.



[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia