Opinió

Tribuna

‘Va, pensiero’

“L’Estat ha arribat al cap del carrer: si no poden evitar que votem el que votem, provaran d’evitar que pensem com pensem

Dia 2 d’octu­bre del 2017. Tre­ba­lla­dors i cor del Liceu aple­gats a la Ram­bla, davant la façana del tea­tre, can­tant el famós pas­satge de Nabucco. El dia ante­rior havia estat un veri­ta­ble trauma polític i humà, i cos­tarà molts anys que ens en recu­pe­rem. Es va crear un silenci estu­pe­facte, de mal­trac­ta­ment domèstic. Aquell dia 2 la gent del Liceu va tenir el gust exqui­sidíssim de fer volar el pen­sa­ment d’ales dau­ra­des per damunt del ras­tre de la bru­ta­li­tat. Encara no ens en sabíem ave­nir: ens havien pegat, ens havien humi­liat, ens havien ocu­pat. S’havia pas­sat de sobte a la fase física del con­flicte. Érem, com els hebreus de l’òpera –com els ita­li­ans en el seu moment–, un poble sotmès a la força. I encara fal­tava un dia per con­fir­mar la manca abso­luta d’inter­lo­cu­tors: el dis­curs del rei. Aquell 2 d’octu­bre vam ser, mal­grat el silenci i mal­grat les feri­des, més lliu­res que mai.

Diuen les parets del Saló dels Miralls que “El arte no tiene patria”, però això no li ho poden dir, a Verdi. Ni a Wag­ner. No és que cal­gui poli­tit­zar tot l’art i la cul­tura, però una tos­suda rea­li­tat cul­tu­ral acaba for­mant una cul­tura política. Israel podia estar escla­vit­zat, però lla­vors cal fer volar el pen­sa­ment fins als seus turons. Els cants no es poden atu­rar a cops de porra i la cul­tura no es pot repri­mir sense auto­ri­ta­risme. Els últims esde­ve­ni­ments de cen­sura a la fira Arco, o segres­tant lli­bres incòmodes, o empre­so­nant can­tats de rap o tite­llai­res, són el senyal més clar d’un sis­tema caduc i mort de por. Tot va lli­gat, algú s’ha ado­nat que la cul­tura és el pro­blema: algú s’ha ado­nat de la importància cab­dal de TV3 i de la immersió lingüística, i no perquè adoc­tri­nin –saben que això no és cert–, sinó perquè TV3 i la immersió fan que el país s’assem­bli a si mateix. De la mateixa manera que a Tele­visió Espa­nyola eme­ten, els caps de set­mana, pel·lícules de la Mari­sol. No és que la gent de Cata­lu­nya pensi com pensa per culpa de la tele­visió cata­lana, és que TV3 és com és perquè així és bona part de Cata­lu­nya. Ni tan sols grans espa­nyo­lis­tes resi­dents al país vol­drien renun­ciar a una eina tan útil com la immersió lingüística, tan de con­sens, tan de calaix. Sim­ple­ment l’Estat ha arri­bat al cap del car­rer: si no poden evi­tar que votem el que votem, pro­va­ran d’evi­tar que pen­sem com pen­sem. Han vist la gran arrel cul­tu­ral del pro­blema. El pro­blema som nosal­tres.

Franco tenia una gran opor­tu­ni­tat: fer-se amic de la bur­ge­sia cata­lana. Hau­ria pogut fer una gran dic­ta­dura de dre­tes i, més enllà de com­prar favors i volun­tats a alguns rics del país, esti­mar-los tal com eren. Però no: va deci­dir pro­hi­bir la llen­gua i repri­mir-la. És la mateixa decisió que van pren­dre Felip V i Miguel Primo de Rivera, pro­var de matar el gos: la llen­gua, la ban­dera, la cul­tura. Fins i tot Franco hau­ria pogut pre­ser­var una auto­no­mia cata­lana, i fer-la molt espa­nyola i molt inter­vin­guda des de Madrid, tal com alguns pre­te­nen ara amb el 155. Però no, la Gene­ra­li­tat clau­su­rada. Com a màxim, alguna dipu­tació enric­mi­llo­nesca per repar­tir. No ens equi­vo­quem, doncs; per a la majo­ria de par­tits espa­nyols l’objec­tiu no és vèncer el cata­la­nisme sinó vèncer la cata­la­ni­tat. Negar-la, obli­dar-la, guar­dar-la a la vitrina o a la cuneta. Quan l’heroi Cendrós funda Òmnium Cul­tu­ral o pro­mou pre­mis lite­ra­ris, la reacció del Pardo és imme­di­ata: clau­sura. Massa llen­gua, massa cul­tura, massa Cata­lu­nya. Massa perillós.

Per això ara, tan bon punt recu­pe­rem la gestió de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons, caldrà pres­tar una atenció espe­cial a aques­tes àrees: cul­tura, llen­gua, ense­nya­ment i mit­jans de comu­ni­cació. Si fos pos­si­ble jo ho uni­ria sota una sola con­se­lle­ria, però això és el menys impor­tant. El que cal és dotar-les com es merei­xen pres­su­postària­ment, expo­nen­ci­al­ment, churc­hi­lli­a­na­ment, com quan en plena guerra con­tra els nazis la Gran Bre­ta­nya va deci­dir no renun­ciar al minis­teri del tema. O ens ho cre­iem o no ens ho cre­iem, però està clar que Madrid sí que s’ho creu. Més enllà de llen­gua pròpia, fan falta ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals de pri­mera divisió: és a dir, a l’altura dels talents vius del país. En la llen­gua que sigui. Sota la ban­dera que vul­guin, la del conei­xe­ment i de la cre­a­ti­vi­tat. Més Nabucco, més pen­sa­ment. Més civi­lit­zació i menys barbàrie.

Parla. Canta. Defensa’t. Impri­meix. Piula. Baixa al car­rer. Tor­nem, des de l’admi­nis­tració o des del sec­tor pri­vat, a inver­tir en cul­tura i en conei­xe­ment. Sem­blava cosa de qua­tre gats... i resulta que és la nos­tra poció màgica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia