Opinió

la tribuna

El cinema, la salut, la cultura i el menjar

Pel seu elevat contingut calòric, les crispetes no són la millor menja i cal consumir-les amb moderació

No hi ha aliments bons o dolents i tots tenim dret a gaudir amb el menjar

Ara que ja fa uns dies del tancament patronal de les sales de cinema, mal anomenat vaga, no cal insistir en la mesquinesa de les grans productores, les majors per als que presumeixen de saber anglès, i dels nostres, afortunadament no tots, inefables empresaris de cinema, que fa força temps que tenen les sales mig buides i ara volen carregar el mort al català. L'actitud de les grans companyies és una de les cares negres de la globalització, que passa de tot el que és divers o que considera local o petit. Convindria recordar que algú ha dit que la idea que tot el que és gros és millor és un vell prejudici d'origen sexual propi de pobles primitius. El cinema cal que faci front al fet que tal com l'hem entès fins ara ja comença a pertànyer al passat. Va ser un gran espectacle de masses del segle XX, però no sembla que ho hagi de ser del segle XXI. Cal renovar-se o morir, i un recurs discutible és fer cada vegada més, amb les degudes excepcions, pel·lícules trepidants i espectaculars però sense gaire suc ni bruc. Una de les innovacions, que de fet no és gens nova, però que en el seu moment no va prosperar, és el cinema en tres dimensions (3D), al qual comencen a sortir-li algunes pegues, perquè sempre que hi ha una innovació sorgeixen veus, encertades o no, que hi troben inconvenients. Segons uns investigadors de la Universitat de Chicago, dirigits per l'oftalmòleg Michael Rosenberg, mirar una pel·lícula en 3D requereix un esforç suplementari respecte a veure-la en dues dimensions, esforç que pot causar mal de cap i algunes molèsties a persones amb certs problemes a la vista, com estrabisme, visió descompensada d'ambdós ulls o trastorns de convergència visual, dades que, lògicament, caldrà confirmar. Els detractors de la llei que la Generalitat vol tirar endavant pel que fa al català al cinema segurament deuen pensar que si, a més de veure una pel·lícula amb tres dimensions, l'han d'escoltar en català, el mal de cap deu ser terrible.

Com diu el document El català, llengua de 10 milions d'europeus, que han signat els patrons de la Fundació Ramon Llull amb motiu de la presència de la nostra llengua com a convidada d'honor d'Expolangues 2010, i que ha publicat la revista El Temps, el català és la dotzena llengua europea més parlada i, per exemple, una de les poques que tenen traduïts tots els clàssics grecs i llatins, molts dels quals podem trobar ara fins i tot als quioscs. Les grans productores internacionals, que imposen el que Àlex Gorina qualifica d'abús indiscutible de l'oferta americana, i molts dels distribuïdors de cinema de casa nostra, deuen considerar que la nostra llengua és tan excelsa que l'hem de fer servir per llegir Aristòtil o Ciceró, però que no l'hem de contaminar amb productes de masses com la pel·lícula Avatar.

Al cinema molts no només hi veuen una pel·lícula sinó que també hi mengen, sobretot crispetes, aspecte econòmic no menyspreable de les sales de projecció. No és per casualitat que en aquest diari ho hagin recordat Manuel Cuyàs, Miquel Pairolí, Pep Riera i el lector Miquel Oriol, per exemple. Si amb el cinema d'avui no sempre nodrim gaire bé el nostre esperit, ¿com tractem el nostre cos amb les crispetes, a més de donar la llauna al veí amb el soroll i el peculiar aroma d'aquest cereal greixat, salat i escalfat? Recentment, el Centre per la Ciència i l'Interès Públic dels Estat Units ha reiterat la denúncia sobre el seu elevat contingut calòric, especialment si es consumeixen aquestes bosses enormes que algunes veus d'aquest país han proposat prohibir per ajudar a controlar l'obesitat. Recordant, una vegada més, que no hi ha aliments bons o dolents, que «un dia és un dia» i que tots tenim dret a gaudir amb el menjar, és evident que les crispetes no són la millor menja i que cal consumir-les amb moderació. També és veritat que depèn de com estiguin fetes, però les dels cinemes no solen ser les més exquisides i porten molt de greix i força sal (100 grams poden representar unes 400 quilocalories). Que no són el súmmum de la bondat nutritiva en són conscients fins i tot alguns cinemes. Hi ha sales de Barcelona que anuncien, com a signe de qualitat, que les seves crispetes estan fetes amb oli d'oliva, però el valor calòric d'aquest oli és el mateix que el de qualsevol greix. En definitiva, el que menja una part del públic del cinema no és precisament el que veiem a El festí de Babette, per cert una pel·lícula europea. Com recorda Daniel Vázquez Sallés al seu llibre Comer con los ojos. Un viaje culinario por el mundo del cine, quan hem menjat bé diem que «hem menjat de pel·lícula», però això vol dir anar força més enllà de les crispetes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.