Opinió

De reüll

Analgèsia

La sornegueria es torna autoironia i aquesta fa autocrítica

La raó, la dig­ni­tat, l’hones­te­dat, són necessàries. La ràbia pot ser útil en moments pun­tu­als, com la por. I l’espe­rança és impres­cin­di­ble. Però l’humor, ai, l’humor, és cru­cial. L’humor és la nos­tra res­posta com a humans, l’arma més pre­cisa i resis­tent. Devem ser el país amb més poe­tes per metre qua­drat; amb més empre­ne­dors i científics per illa de cases... I això és for­mi­da­ble. Però no ens obli­dem de pren­dre les coses amb humor, amb iro­nia o amb un sar­casme que, com deia Bart­hes, amb la con­tra­dicció pot ser la con­dició de la veri­tat...

I no em refe­reixo tan sols als pro­fes­si­o­nals, que en tenim de magnífics i els veiem, els lle­gim o els sen­tim a diari. Parlo sobre­tot de l’humor tos­sut de la gent, al car­rer, a les xar­xes. Una sor­ne­gue­ria, sovint fina com un esti­let, que a vol­tes es cap­gira en autoi­ro­nia i aquesta, al seu torn, en sana autocrítica.

Som un poble pul­cre, que ten­deix a la solem­ni­tat, a la trans­cendència dels actes, gau­dim de ritu­als ances­trals i hono­rem els nos­tres morts. Però no obli­dem que, a més d’un pagès asse­nyat, som fills d’una sirena arrau­xada i d’aquesta ens ve la capa­ci­tat de riure, de mirar l’amo­ra­li­tat de la sort amb distància neta, amb espe­rit lliure, àcrata de con­di­ci­o­nants. Enca­rar l’adver­si­tat o l’ene­mic amb un mot ben cali­brat és una forma de victòria. I és que l’humor no és cap antídot ni evita cap mal per se, però és un bàlsam leni­tiu per als moments en què estem tan neces­si­tats d’analgèsics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia