A la tres
Indignació suprema
“És l’“estàs amb mi o contra mi”, el mateix que des de fa uns anys es practica contra l’independentisme
Que el Tribunal Suprem aprofiti la interlocutòria de resposta a la petició de llibertat de Jordi Sànchez per assistir al ple d’investidura per carregar contra la justícia alemanya, dona idea del profund malestar causat per la decisió de l’Audiència de Schleswig-Holstein de deixar en llibertat sota fiança Carles Puigdemont i descartar-ne l’extradició per rebel·lió. La sonora plantofada del 5 d’abril cou tant que l’alt tribunal s’ha reivindicat a la primera oportunitat, encara que no vingués a tomb. I no ho fa Pablo Llarena, no, en aquest cas els protagonistes són els tres magistrats de la sala d’apel·lacions, que no només avalen el polèmic jutge del procés, sinó que aprofiten per refermar-se en totes i cadascuna de les seves posicions. És a dir, no es mouen de la ficció construïda que vincula el procés amb la violència i acaba deduint que es pot imputar rebel·lió. Si no, com el que intercanvia delictes com cartes, també hi ha el de sedició, remarquen, empipats. L’enuig és de tal magnitud que insinuen que Schleswig-Holstein no ha entès què ha succeït a Catalunya i acaben etzibant que si els fets s’haguessin produït a Alemanya la determinació hauria estat molt diferent. L’esbroncada en forma de resolució és insòlita. De vergonya aliena, de mofa internacional.
La justícia espanyola es replega. I amb ella, tot l’Estat. El Suprem, el govern i els partits que van aplaudir sorollosament la detenció a Schuby i el posterior engarjolament del 130è president de la Generalitat, van començar per entonar aquell escrupolós respecte a les decisions judicials de manual, però, ferits en l’amor propi, passen a l’atac i intenten desprestigiar qualsevol tesi que no sigui la pròpia. És l’“estàs amb mi o contra mi”, el mateix que des de fa uns anys es practica contra l’independentisme, aplicat a tot el que no compra el relat que a Espanya han teixit coordinadament les institucions, l’executiu, les autoanomenades formacions constitucionalistes i els mitjans. Alemanya, per ara, no se l’empassa. I desferma una còlera sense mesura. Indignació suprema.
