Opinió

Caiguda lliure

Estimada Jane Poupelet

“Modelava cossos adorables, fins que va veure els mutilats de guerra

Del lle­gen­dari for­mi­guer d’artis­tes que freqüenta­ven els cafès i la rebo­tiga dels mar­xants a prin­ci­pis del segle XX, de tant en tant treu el cap un nom, i que­dem asto­rats de com li espur­ne­gen els ulls, com si fos l’únic que no s’hagués ado­nat que li ha pas­sat l’hora i que mai va tenir la més petita opor­tu­ni­tat de sor­tir del basar d’objec­tes pre­ci­o­sos però caducs on la història enta­fora els artis­tes de ter­cera fila. L’higi­e­nisme ideològic va fer molt de mal a aque­lla gene­ració del tom­bant de segle, però no pas tant com l’estam­pida que va pro­vo­car la I Guerra Mun­dial. A les trin­xe­res, en van morir a cen­te­nars, d’artis­tes que pro­me­tien, la majo­ria joveníssims, d’un talent extra­or­di­nari, del qual a penes queda el ves­tigi d’algu­nes obre­tes que van ser a temps de con­fiar a la taqui­lla d’un guarda-robes o al taller d’un amic més asse­nyat que, en lloc de fer el sol­dat, va pre­fe­rir reple­gar-se a províncies, on de tota manera també va emma­grir-se de pena i de gana. La guerra és el fil­tre més bèstia de la història. Ni el crític més pre­po­tent pot igual el rigor extrem amb què un obús t’enfanga en la fos­cor. Per tal d’esqui­var aquest gar­bell demen­cial, molts artis­tes van decan­tar-se per una hiber­nació de sub­sistència. Hi ha infi­ni­tat de bio­gra­fies que sal­ten de l’any catorze a l’any divuit, o del trenta-sis al trenta-nou, sense cap acla­ri­ment, com si amb la guerra pel mig no hi hagués res a dir, o ja estigués tot dit. És un buit d’efec­tes balsàmics, que estal­via mirar a la cara el mons­tre. Josep Pla n’era un ferm par­ti­dari, d’aques­tes lla­cu­nes. D’aquí que s’entendrís amb les deli­ci­o­ses pas­to­rals que con­ti­nu­ava pin­tant Sunyer, o amb els ado­ra­bles cos­sos feme­nins que encara escul­pia Mai­llol enmig de la Gran Guerra. Hi va haver altres artis­tes, en canvi, per a qui va can­viar tot. L’escul­tora Jane Pou­pe­let per­fi­lava també dones ado­ra­bles, pai­sat­ges deli­ci­o­sos, fins que va veure tor­nar del front els pri­mers ferits, i aquell món arcàdic de sobte se li va des­fer a les mans. Aquells des­as­trats arri­ba­ven, no pas amb un braç en cabes­trell o una cama embe­nada, sinó ras i curt sense braç ni cama, muti­lats d’una manera espan­tosa, sobre­tot quan la metra­lla els havia devas­tat mitja cara, reduïda a una massa de bonys i esquer­des on s’ende­vi­nava un ull dimi­nut, atònit de ser viu, i de ser-ho en aque­lla gro­tesca forma. A diferència de tants altres, madame Pou­pe­let no va apar­tar la vista amb repugnància, sinó que va posar els seus dots al ser­vei de la Creu Roja ame­ri­cana per tre­ba­llar en la recons­trucció facial dels sol­dats des­fi­gu­rats. No va tor­nar a mode­lar nim­fes encan­ta­do­res. Es va dedi­car, després de la guerra, a fer esta­tu­e­tes d’ani­mals, com si només els conills i les vaques fos­sin dig­nes de per­pe­tu­ació, i abans de la guerra següent, tot­hom l’havia ja obli­dat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia