Tribuna
Persones (des)conegudes
“Girona t’atrapa i el camí se’t fa comú i, amb ell, el qui com tu l’habita
Sovint la mirada al terra o a l’horitzó, perduda molt endins en realitat, caminant com un autòmat empès pel costum de cada dia, mirant sense veure el teu voltant. Sense veure? O això et penses.
Però respires intensament el fred que et frega la cara i aixeques la vista cap a un cel blau, dalinià, que punteja entre les branques dels arbres pelats del passeig Canalejas. O perceps la calor, una calor insuportable i enganxosa que et perla el rostre de suor, i et refugies sota aquestes mateixes branques oloroses, perfumades de til·la que, avui, allunyades del fred, llueixen exuberants de verd. I jugues amb el terra enrajolat de negre i blanc, sota les voltes d’una plaça Independència que, muda, ha vist molt al llarg dels anys, impassible, bevent de la pluja o assecant-se al sol de mil estius que esbardellen les pedres d’aquesta Girona viva que avui, (potser només temporalment, penses) abandones.
I travesses el pont de Sant Agustí i el riu et dona la benvinguda jugant amb el reflex platejat d’unes aigües sovint en calma i els sons dels ànecs juganers que, matiners, s’hi submergeixen. I, cridat per ves a saber quins ancestres, gires el cap a l’esquerra i, com a teló de fons, la catedral, majestuosa, et pica l’ullet mentre un Sant Fèlix, tímid i servicial, et fa una reverencia. I continues rambla avall, o rambla amunt, que la direcció poc importa quan de ramblejar es tracta, encara que sigui per anar a la feina. I, a cada pas, descobreixes un nou arc o una bella finestra, o un detall amagat que, ahir, juraries, no hi era. I ja has begut oli...
Girona t’atrapa i el camí se’t fa comú i, amb ell, el qui com tu l’habita. I saludes, primer adustament o tímidament, aquell qui se’t creua i, al final dels dies, ho fas amb el mateix somriure que regales al vell amic que creus conèixer. I un “ànims, que s’acaba la setmana” o un “punyeta, amb tanta pluja” o senzillament un cop de cap i un somriure que apropa més del que, de bell antuvi, hom pogués suposar.
A tots, els trobaràs a faltar. Potser només temporalment, penses. Arcs i bells balcons, aigües platejades, ànecs collverd, branques de til·lers nues o vestides, camins enrajolats i racons amagats i catedrals. Belles catedrals que, majestuoses, d’una manera o una altra et saluden. I persones, persones (des)conegudes que, a cop de “bon dia”, se’t fan subtilment imprescindibles.
Avui deixo Girona...
...Potser només temporalment, penso.
Paraula de gironina.