Opinió

FRANCESC CABANA

Quadern d’economia

Tornem a la guerra freda?

Ni guerra calenta, ni guerra freda. La col·laboració és indispensable

Aca­bada la Segona Guerra Mun­dial (1945) comen­cen uns anys que van ser bate­jats com a guerra freda. Són aquells en què dues grans potències –la Unió Soviètica i els Estats Units– s’enfron­ten en una guerra ama­gada, pro­ta­go­nit­zada per espies, ope­ra­ci­ons d’inti­mi­dació, bara­lles sense que la sang arribi al riu, agents dobles, etc. Els seus pro­ta­go­nis­tes de ficció més cone­guts són James Bond i George Smi­ley, l’heroi del novel·lista Le Carré. Al món es creen dos grans blocs. Un que s’auto­de­no­mina comu­nista i aplica la doc­trina mar­xista leni­nista i un segon que aplica la democràcia, més o menys ben entesa, en el marc d’un sis­tema econòmic capi­ta­lista. La Xina, mar­xista de cor, ten­deix a donar suport a la Unió Soviètica, però obre rela­ci­ons diplomàtiques amb els Estats Units.

L’eco­no­mia segueix més o menys aquest enfron­ta­ment, segons els interes­sos dels ter­cers països. La guerra freda s’acabà amb l’ensor­rada de la Unió Soviètica i del seu sis­tema d’eco­no­mia pla­ni­fi­cada.

Ara tenim una Rússia amb una democràcia ben poc con­vin­cent i un Putin que fa pen­sar en els vells tsars. S’ha apro­pat a la Xina, amb un èxit rela­tiu, i té la zona d’influència en una bona part dels matei­xos països que for­ma­ven part del vell Komin­tern de la Unió Soviètica. Enfront, uns Estats Units –els inven­tors de la democràcia moderna– que han ele­git democràtica­ment el pit­jor dels can­di­dats, que pren deci­si­ons de gran importància amb piu­la­des sense con­sul­tar ni Déu ni el dia­ble. Donald Trump ha ini­ciat una guerra comer­cial, amb aran­zels a l’expor­tació i la impor­tació de mer­ca­de­ries, que des­con­certa els seus ali­ats, als quals qua­li­ficàvem com a civi­lit­zació occi­den­tal i ara no sé ben bé com ano­me­nar. El que queda clar és que la Unió Euro­pea, ampli­ada fins a 28 estats, no passa pels seus millors moments.

Tenir un Trump a Was­hing­ton i una Unió Euro­pea amb Bre­xit i governs d’extrema dreta a l’est euro­peu no ens ajuda gens. La solució seria pot­ser pri­o­rit­zar els pro­ble­mes econòmics sobre els polítics. I és que el lliure comerç té més raons polítiques que econòmiques.

La guerra freda és això: el dis­tan­ci­a­ment dels líders polítics inci­deix direc­ta­ment en les rela­ci­ons econòmiques. Quan es volen impo­sar san­ci­ons a un estat, s’apli­quen en forma de reducció de les rela­ci­ons comer­ci­als. En una guerra freda glo­bal, els dos blocs no s’inter­can­vien ni les mer­ca­de­ries ni els conei­xe­ments, i pres­cin­dei­xen de l’altra mei­tat del món.

M’agrada James Bond a les pel·lícules i Geor­ges Smi­ley als lli­bres, però el món retro­ce­di­ria molts anys si s’impo­ses­sin les mesu­res del pre­si­dent dels Estats Units. Ell diu Ame­rica, first. Jo diria The World first. La vir­tut de la soli­da­ri­tat, essen­cial per al desen­vo­lu­pa­ment econòmic, és incom­pa­ti­ble amb un clima de guerra freda, que vol dir des­con­fiança.

Si alguna vegada he desit­jat un impe­ach­ment –el sis­tema que s’uti­litzà per fer fora Nixon– és ara. No és ficar-se en ter­ri­tori d’un altre, perquè la política econòmica de Trump ens pot afec­tar a tots. És clar que només els ciu­ta­dans del Estats Units poden atu­rar-lo.

Ni guerra calenta, ni guerra freda. Ple­guem James Bond i George Smi­ley en un armari. La col·labo­ració és indis­pen­sa­ble i només es pot acon­se­guir amb soli­da­ri­tat i fron­te­res ober­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.