Cinc mentides

Cata­lu­nya ha d’eixam­plar la base social per arri­bar al 50% de suport a la inde­pendència. Men­tida. I ho és perquè ja s’ha arri­bat a bas­ta­ment a aquest per­cen­tatge. De fet, si es té en compte el dar­rer cicle elec­to­ral –elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya de 2015 i 2017 i les últi­mes euro­pees de 2014– les for­ces estric­ta­ment sobi­ra­nis­tes han obtin­gut un suport que abasta fins al 48%. És clar que aquest per­cen­tatge pres­cin­deix d’una cons­tant que recu­llen de manera rei­te­rada les enques­tes: hi ha una bossa de votants favo­ra­bles a la secessió en tots els par­tits polítics (en par­ti­cu­lar en el món dels comuns) que en unes legis­la­ti­ves no voten sobi­ra­nista. Aquest elec­to­rat tan sols dona­ria el seu vot a la inde­pendència en un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Per tant, és una fal·làcia –i una dilació– pre­ten­dre arri­bar a un per­cen­tatge ja exis­tent i que no es pot comp­ta­bi­lit­zar just per la nega­tiva d’acor­dar una votació en aquest sen­tit –cal recor­dar que a Escòcia va bas­tar un 44,2% del sufragi en les legis­la­ti­ves al Par­la­ment escocès l’any 2011 per posar les bases de l’acord d’Edim­burg? Qual­se­vol relat que pren­gui aquesta direcció es fona­menta en la men­tida pel fet d’obviar l’empi­risme de les dades.

La uni­tat és la garan­tia de la igual­tat entre espa­nyols. Men­tida. Els drets cons­ti­tu­ci­o­nals no repo­sen en la uni­tat ter­ri­to­rial, ans en el text que pre­ci­sa­ment els garan­teix. L’escissió d’una part del ter­ri­tori no implica la dero­gació d’aques­tes garan­ties. De fet, l’ano­me­nada “llei de tran­si­to­ri­e­tat” volia posar ordre en la qüestió pel que fa al Prin­ci­pat. Tan­ma­teix, insis­tir en aquesta ide­o­lo­gia uni­ta­rista és insul­tant i demos­tra la baixa qua­li­tat d’un diàleg impos­si­ble en aquests ter­mes. El con­flicte de Cata­lu­nya tro­barà la seva solució en el diàleg. Men­tida. Cata­lu­nya ha de dia­lo­gar, cal no dub­tar-ne. El diàleg està en el fona­ment del con­cert de les naci­ons i n’és la con­versa el seu espe­rit civi­lit­zat. Però diàleg sig­ni­fica que les parts –dues com a mínim– han d’obrir-se a dia­lo­gar de tot. No hi ha con­di­ci­ons. Però Espa­nya, com a Estat, té una natu­ra­lesa impe­rial que no con­tem­pla –mai ho ha fet– els ter­mes d’una pos­si­ble secessió. Mai els cata­lans obtin­dran cap con­cessió en aquest sen­tit. Mai. Qui digui el con­trari es men­teix a ell mateix i men­teix al con­junt de cata­lans. L’Estat mai accep­tarà una con­sulta sobre l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya –no deba­des, fins a dis­set vega­des vam sol·lici­tar en l’ante­rior cicle (2012-2017) poder cele­brar un referèndum acor­dat. I just això desem­bocà en el referèndum de l’1 d’octu­bre. Doncs bé, aquell cicle s’ha aca­bat i el que no poden pas fer els sobi­ra­nis­tes cata­lans és tor­nar a uti­lit­zar un argu­ment que no se sosté casuísti­ca­ment. Perquè els fets par­len per si matei­xos. Perquè no hi ha ningú a l’altra banda –ni con­tra­part a Cata­lu­nya–. Els polítics sobi­ra­nis­tes han de reconèixer la veri­tat i dei­xar de mirar enrere. Perquè només la veri­tat ens farà lliu­res.