Opinió

la tribuna

Quin turisme pels paradisos perduts?

Podrem retrobar els paradisos perduts incorporant en l'urbanisme i la planificació territorial els valors de l'ecodesenvolupament

La coordinació entre les diferents autonomies litorals i una nova governabilitat ambiental es preveuen com a fites indefugibles

Ho va decla­rat l'heroi de la con­ferència sobre el clima de Copen­ha­guen, Juan López de Uralde, pre­si­dent de Gre­en­pe­ace: «Para mí el peor cha­pa­pote de España ha sido el urba­nismo sal­vaje.» Efec­ti­va­ment, hem patit un urba­nisme espe­cu­la­tiu al ser­vei d'un turisme des­truc­tiu, esti­mu­lat per uns índexs econòmics que han fal­se­jat la rea­li­tat.

La costa de l'Estat repre­senta el 7% del ter­ri­tori; con­cen­tra el 44% de la població i el 80% dels gai­rebé 60 mili­ons de turis­tes que rep cada any. El lito­ral genera el 41% del pro­ducte naci­o­nal brut (PNB). Aquest paràmetre, però, no ha inter­na­lit­zat els cos­tos ambi­en­tals i la pol·lució que s'han pro­vo­cat. Per als eco­no­mis­tes el crei­xe­ment ha estat posi­tiu i extra­or­di­nari; per als ecòlegs i entro­pis­tes, ha esde­vin­gut un estre­pitós fracàs. I és que en aquesta àrea geogràfica la capa­ci­tat de càrrega i rege­ne­ració de la natu­ra­lesa s'ha exhau­rit.

Per rati­fi­car-ho cal veure la crònica gràfica del lli­bre Paraísos per­di­dos (Saga Edi­to­rial) escrit per Juan Pedro Bator, un peri­o­dista navarrès que vaig conèixer a finals de la dècada dels sei­xanta a la Uni­ver­si­tat de Pam­plona. Aquest volum és una mos­tra con­tun­dent de la des­trucció pai­satgística per­pe­trada durant el fran­quisme i que es podria ampliar a la feta durant la tran­sició. Són foto­gra­fies de les dècades dels cin­quanta i sei­xanta que es com­pa­ren amb l'estat de les plat­ges i el seu entorn urbà abans del boom turístic. Elles soles expli­quen les cau­ses de la crisi del model que ha fet fallida. La cul­tura del totxo, el ciment i el for­migó ha pro­vo­cat que en aquest espai lito­ral s'hagin produït, segons Gre­en­pe­ace, 478 casos de cor­rupció urbanística.

Del lli­bre Paraísos per­di­dos, als cata­lans ens interessa espe­ci­al­ment la part dedi­cada a la nos­tra costa, del cap de Creus al delta de l'Ebre. Hi tro­ba­rem foto­gra­fies com­pa­ra­ti­ves col­pi­do­res de la badia de Roses, Platja d'Aro, Tossa de Mar, Llo­ret, Bla­nes, Cala­fell, Tor­re­dem­barra o Salou. També dels des­as­tres urbanístics a les Bale­ars i València. Són imat­ges visu­als selec­ci­o­na­des de les prin­ci­pals aber­ra­ci­ons fetes en nom del progrés i del crei­xe­ment.

Els experts par­len que s'ha de rein­ven­tar el model o la crisi agreu­jarà el futur fins a nivells insos­te­ni­bles. Com? Pot­ser que no rein­ven­tem més i ens dedi­quem a res­tau­rar allò malmès, perquè con­ti­nuar crei­xent d'aque­lla manera ja no serà, sor­to­sa­ment, mai més via­ble. Les reco­ma­na­ci­ons de l'Orga­nit­zació Mun­dial del Turisme, del Pro­grama de les Naci­ons Uni­des per al Medi Ambi­ent, de la Unió per la Medi­terrània (UpM), i també de les prin­ci­pals ONG ambi­en­ta­lis­tes, van en la línia de recon­ver­tir radi­cal­ment el sec­tor mit­jançant nous valors bio­e­conòmics. És a dir, impul­sar les ener­gies reno­va­bles, la repo­blació fores­tal, la nave­gació ecològica, l'agri­cul­tura biològica, la pesca res­pon­sa­ble, la cul­tura i la gas­tro­no­mia local. No es tracta, per exem­ple, de cons­truir illes de luxe cul­tu­ral, com el pro­jecte del Museu Thys­sen a Sant Feliu de Guíxols, que ni tan sols s'ha dis­se­nyat amb els nous mètodes de l'arqui­tec­tura bio­climàtica, sinó de fer pla­ne­ja­ments trans­ver­sals i inte­gra­dors impli­cant tots els sec­tors soci­als i econòmics dels muni­ci­pis cos­ta­ners.

La coor­di­nació entre les dife­rents auto­no­mies lito­rals i una nova gover­na­bi­li­tat ambi­en­tal, a què ens obliga la lluita con­tra el canvi climàtic, es pre­ve­uen com a fites inde­fu­gi­bles.

Podrem retro­bar els para­di­sos per­duts incor­po­rant en l'urba­nisme i la pla­ni­fi­cació ter­ri­to­rial els valors de l'eco­de­sen­vo­lu­pa­ment. Es tracta d'una nova filo­so­fia de viure i con­su­mir que s'ha d'intro­duir a les esco­les i als cen­tres docents. El temps del progrés s'ha aca­bat. Inno­vació i pre­caució s'han d'har­mo­nit­zar, ine­vi­ta­ble­ment, en un nou para­digma ecològic; és el mis­satge que he inten­tat veure en l'espec­ta­cu­lar Ava­tar de James Came­ron i en la filo­so­fia dels habi­tants de Pan­dora, el pla­neta ima­gi­nari inven­tat pel cine­asta. Podríem també par­lar de la metàfora ecològica de l'illa de Pas­qua, on la invasió turística i la demo­gra­fia poden aca­bar repe­tint els efec­tes que va tenir l'enfon­sa­ment de l'antiga civi­lit­zació rapa­nui.

Ens cal, doncs, for­mar els futurs turis­tes d'aquest fràgil i extra­or­di­nari pla­neta Terra que hem here­tat i que hem de sal­va­guar­dar per a les gene­ra­ci­ons futu­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.