Vuits i nous
La crida de Puigdemont
“Una oportuna jugada política el torna a primera línia
Carles Puigdemont, anomenat de jove “l’independentista de CDC” perquè ningú o gairebé ningú al partit de Jordi Pujol no ho era o no ho expressava, acaba de fundar una altra CDC. Si Pujol, a Montserrat, l’havia creat “autonomista” per jugar en l’Espanya conformada per la Transició, ell des de l’exili la confecciona independentista per jugar un altre partit o, millor, una altra lliga. Sempre, des de la seva fundació, s’havia posat en qüestió si CDC era un partit o era un moviment a l’entorn de la figura de Pujol. Per mantenir els paral·lelismes, el dubte subsisteix en l’“artefacte” ideat pel nou líder, també personalista. La paraula artefacte torna a fer-se present. Uns per menysprear la nova criatura, uns altres perquè no saben com dir-ne i uns altres perquè troben que no compromet a res.
Les últimes setmanes la figura de Puigdemont havia fet patir una mica. La presidència de Quim Torra o la trobada lubrificant d’aquest amb Pedro Sánchez l’havien eclipsat. Corria el risc cert de fer-se irrellevant, de ser mig oblidat, d’haver-se de buscar la vida com a professional d’alguna cosa a Bèlgica o a Alemanya. Ha fet una pirueta correctiva que el situa en primera línia: un partit o un moviment presidit per ell i el seu prestigi. L’Estat espanyol i la justícia que li fa la feina han contribuït a la seva grandesa. Després de les vacil·lacions del mes d’octubre, d’aquelles dues declaracions d’independència sense efectivitat i de la fugida a l’exterior passades les Fires de Girona, Puigdemont s’exposava a ser criticat, també pels seus o principalment pels seus, que es van trobar tot d’una abandonats i amb la bandera espanyola impertèrrita al pal més alt del Palau de la Generalitat. La ignomínia de les actuacions judicials, les presons que no haurien de ser i la prolongació dels exilis han treballat a favor del seu prestigi i del sosteniment de l’independentisme. La segona resurrecció de Puigdemont té lloc després que els jutges alemanys s’hagin pronunciat contradient els espanyols: no hi va haver rebel·lió. La primera es va produir quan els electors li van fer confiança el desembre passat, amb ell a l’exili. Ens conforma la mentalitat cristiana i també utilitarista de la reconciliació. Encara el veurem de nou presidint la Generalitat el tercer dia.
Un partit o un moviment “transversal”. Santa paraula. ERC diu que no hi comptin. Puigdemont, que coneix de sobres ERC després d’haver-hi laborat, ja s’ho figura. Es tracta d’una altra transversalitat: gent poc al·ludida per l’artefacte –aquest sí– del PDeCAT, tímida refundació de CDC, gent sense partit, gent independentista que començava a estar feta un embolic i que no veia un líder clar i que ara sabrà a qui votar. Partit? Moviment? Diu que a la tardor ho sabrem.
