la crònica

«Flashmob»

Barcelona, terra de gent que es convoca per fer coses absurdes en grup

Imagineu que aneu caminant, posem, pel metro de Barcelona, i us comenceu a veure envoltats de tot de gent armada amb coixins, centenars de persones amb centenars de coixins, i que, de sobte, responent a un senyal, inicien una aferrissada batalla de coixins com si els hi anés la vida. A un altre senyal ho deixen córrer i marxen, com si res, cadascú per la seva banda. O que aneu caminant al voltant de la catedral i, també de sobte, tot de gent comença a apuntar-se amb pistoles imaginàries i a disparar-se, caient a terra com morts, i en un tres i no res tota la plaça queda esquitxada de cossos sense vida que, sense saber com, recuperen l'alè i continuen la seva passejada. Si això us passa no us espanteu, que estareu, sense saber-ho, enmig d'un flashmob: una acció organitzada en què un grup de persones que probablement no es coneixen han quedat en un lloc determinat a una hora determinada per dur a terme alguna cosa fora del què és comú per després dispersar-se com si res no hagués passat. L'espectador, perplex, viu un parèntesi radical a la seva vida: res mai no passa, fins que un dia uns sonats comencen a disparar-se i morir com en un teatre davant dels nostres ulls. L'excepció, doncs, ens sacseja i ens arranca violentament de la rutina. El millor és que això és flor d'un dia, d'un moment: mai més no es repetirà, haurà estat com una exhalació.

Els flashmob s'organitzen gairebé sempre per internet, i d'aquí ve el fet que les persones que hi participen rarament es coneguin. Se n'han fet de ben sonades, com les que ha utilitzat l'empresa de telefonia mòbil T-Mobile per promocionar-se: milers de londinencs es donen cita per cantar Hey Jude, dels Beatles. Poden tenir una finalitat reivindicativa, però la majoria de vegades és només l'hedonisme que els mou; l'impuls de fer alguna cosa diferent per trencar la realitat asèptica que ens envolta. Tots hem somiat alguna vegada a fer alguna bogeria al metro en hora punta, cansats de veure tothom amb la mateixa cara, fent les mateixes coses, deixant passar els dies... És una mica com sorprendre el món amb una picada d'ullet, i el millor és que no estàs sol, cosa que converteix una experiència que, de manera individual, podria ser ridícula en un moment d'una adrenalina i vitalitat titàniques i compartides.

Barcelona va inaugurar un subgènere dins dels flashmob, anomenat directament absurdmob: l'absurditat de la literatura del no-sentit, per exemple, de Lewis Carroll o el teatre de Ionesco ens ensenya que l'home té també aquesta vessant automàtica de fer sense esperar res, sense estar mogut per res. L'any 2006, tot de gent es va reunir al Born a donar cops de peu a unes llaunes buides i després es va dispersar. Però el primer flashmob de l'Estat va ser també a Barcelona: el 4 d'octubre de l'any 2003, tot de gent va aturar-se al voltant de l'estàtua de Colom, va aixecar el braç alhora i va cridar «Que vénen els indis!», i tot seguit es va disgregar. Certament, n'hi ha que defensen que tota aquesta energia que es gasta per coordinar tanta gent i mantenir el secret al mateix temps podria redreçar-se i dirigir-se a fer el mateix amb una finalitat ètica, ecològica o fins i tot política. De fet, molts flashmob s'han intentat reconduir o reciclar amb aquest objectiu. Però igualment és cert que l'ésser humà és absurd per naturalesa, absurd i contradictori, que Barcelona és també de vegades una ciutat absurda i que en certa manera hom queda alliberat de tanta càrrega si sap (i obra en conseqüència) que també fa actes sense motiu, o el motiu dels quals és l'acte en si. Així que a partir d'ara, atenció: mireu al voltant i busqueu aquesta gent que no es coneix, però que està unida per l'absurd. Jo ja tinc programada la meva assistència al següent flashmob de Barcelona. No us dic què ni quan ni on, perquè si per casualitat hi sou, i ho veieu, valdrà la pena veure les vostres cares mentre enteneu que la vida encara us pot sorprendre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.