Opinió

Tribuna

Els operaris de l’esbronc

“Les eleccions municipals de 2019 seran la nostra segona oportunitat històrica per ser independents. Només assolirem l’objectiu units

Els dies que venen són especials. Tot just a finals de setmana farà un any dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils; i de les jornades del 6 i 7 de setembre al Parlament, on l’oposició unionista i Catalunya Sí Que Es Pot van estirar les costures de la decència parlamentària fins a trencar-les; i el 20 de setembre farà un any del desembarcament policial a diverses conselleries de la Generalitat, que va acabar amb l’episodi davant la d’Economia que ha estat l’excusa per engarjolar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart; i més enllà encara farà 365 dies de l’1 d’octubre, de la vaga del 3-O, del discurs del rei dels espanyols donant barra lliure a la repressió i de la proclamació interrupta d’una independència que potser només era possible en aquell moment, tot i que òbviament hauria costat vides (i això cap polític que sàpiga una mica d’història pot dir que no ho podia preveure).

Com estem un any després de tot plegat? Això depèn de qui ho analitzi. Hi haurà qui dirà que evidentment pitjor, perquè tenim presoners i exiliats polítics; perquè no hem avançat ni un pam de terreny en el camí cap a l’estat propi; perquè el poble està cansat... Hi ha qui pensarà tot el contrari: gràcies a la barroera actuació de l’Estat espanyol es parla de nosaltres a l’escena internacional; el PP ha perdut el govern espanyol i el PSOE ha de donar mostres de talante (no confondre amb talent); en contra del que deien els pitjors auguris unionistes l’economia catalana creix i creix i l’anunci de multinacionals que venen a instal·lar-se a Catalunya és un no parar... Alguns dels nostres polítics estan pagant-ne el preu? “Això no durarà sempre”, diuen els que sempre veuen el got mig ple.

Des del meu punt de vista estem en una més de les pantalles d’un videojoc d’aquells que no són fàcils de guanyar; que demanen molta paciència, moltes hores d’entrenament, d’agafar dreceres equivocades o de trobar un cofre del tresor que et converteix en invencible. Estem, doncs, en un punt mort. Una mica és com si tots plegats –els d’una banda i els de l’altra– ens haguéssim agafat un temps per respirar, beure aigua i fer un riu. Ens mirem de reüll, tot calibrant com estan les forces del contrari abans no arribi la fase decisiva de la carrera, enfilar la meta.

Més enllà del que pugui passar d’avui fins a finals d’aquest octubre, hi ha molts fets que poden causar un punt d’inflexió: el primer, que Espanya faci un crac econòmic més gran que el de finals de 2007-principis de 2008, quan al novembre el Banc Central Europeu deixi de comprar deute i el govern espanyol es vegi obligat a retallar i retallar i retallar mentre el deute es menja l’Estat i la prima de risc es dispara. Catalunya hauria de poder ja aleshores anar en nom propi als mercats, però el govern espanyol no vol quedar en evidència i permet que andalusos (suport electoral del PSOE) i balears siguin els primers a poder-ho fer.

Si el que ens ve a sobre és tan dur com pronostiquen alguns economistes: quant de temps podrà aguantar Sánchez sense convocar eleccions? El PP potser encara no sabrà on té la mà dreta si ara cau Casado, però qui sí sap que la té a l’extrem dret és Ciudadanos. Els taronges ho tenen tot de cara per guanyar uns comicis espanyols en un context de crisi. Només els cal demanar als seus operaris de l’esbronc que vagin emmerdant. No amaguen les seves intencions, i fins i tot les fan públiques a Twitter: generar un clima de conflicte violent a Catalunya fins que algú de nosaltres els respongui amb la mà oberta. Han aconseguit, gràcies al govern del PP, que els grups d’ultradreta campin per on volen, amb total impunitat i amb un cert suport policial. El polític ja el tenen, els hi dona Ciutadans. Molt convenient aquests dies agafar un llibre d’història i rellegir com el nazisme, abans d’arribar al poder, va crear i va fer servir les SA, especialitzades en disturbis urbans i en enfrontaments contra els comunistes.

El moment clau seran les eleccions municipals de 2019, que no ens estranyi que es facin coincidir amb les generals. Serà la nostra segona oportunitat històrica per ser independents. Només assolirem l’objectiu si l’independentisme s’uneix i fa que siguem un dels pocs llocs de l’Estat que no estaran pintats de taronja quan es faci l’escrutini. La majoria haurà de ser molt ferma. Per assolir-ho caldrà presentar batalla a la regió metropolitana, però de veritat, no només de paraula. Haurem de demostrar la unitat d’acció que sí que té el bloc constitucionalista. Ara ens toca tenir sentit d’estat: de República catalana. Ho haurem de fer tot per la via pacífica i amb recursos migrats. I si volem el suport d’Europa caldrà deixar-los clar que som la seva millor i única opció.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a