Opinió

Tribuna

“Pa i roses” independentistes

Des del novem­bre del 2017 no estem ni en un esce­nari de crei­xe­ment del suport a l’inde­pen­den­tisme ni ningú pot dis­se­nyar cap esce­nari de rup­tura o eix de tre­ball que ens porti a la inde­pendència a curt ter­mini. La lluna de mel entre polítics, opi­na­dors i base social quan l’esce­nari o bé era de crei­xe­ment del suport a la inde­pendència o bé d’una pos­si­ble rup­tura ja no exis­teix. Durant aquesta lluna de mel vam pre­miar i aplau­dir els arti­cu­lis­tes, opi­na­dors, polítics i líders que ens deien el que volíem escol­tar.

Avui resulta gai­rebé un acte de gosa­dia política dir allò que, tot i apro­par-se més a la rea­li­tat o les pos­si­bi­li­tats de tre­ball que tenim, no agrada. Alguns polítics ho diuen amb la boca petita, d’altres inten­ten ama­gar amb parau­les molt abra­o­na­des acci­ons polítiques que tenen molt poc de rup­tu­ris­tes. D’altres, polítics o no, apro­fi­ten per crear un relat de covards i valents, en què si no s’arriba a la desit­jada inde­pendència és per culpa dels covards. Evi­dent­ment ells es dibui­xen com uns valents de pa sucat amb oli. El dis­curs que el “poble” té la capa­ci­tat de defen­sar la República i no es fa per culpa d’una classe diri­gent covarda pot­ser aguanta una assem­blea, però no una anàlisi sin­cera de la soci­e­tat cata­lana.

També ens tro­bem que molts dels polítics i opi­na­dors que han cres­cut amb l’escal­for de dir sem­pre el que el públic desit­java escol­tar ara es tro­ben molt incòmodes afron­tant un dis­curs més rea­lista. Molts evi­ten dir el que diuen en pri­vat, d’altres elu­dei­xen cap intent de superar la dis­sonància entre el que diuen i els fets. Ser líder amb el vent a l’esquena i sem­pre amb aplau­di­ments és fàcil. Encai­xar la crítica dels teus i dir allò que no els agrada, no tant.

No exis­teix tant un con­flicte entre qui creu que hem de tre­ba­llar per una via de rup­tura a mitjà ter­mini o qui creu que hem de fer un tre­ball per acon­se­guir l’hege­mo­nia social que faci que aquesta rup­tura sigui més fàcil. El con­flicte està entre els que con­ti­nuen bufant la bom­bo­lla de pen­sa­ment màgic que té un munt de pro­me­ses o de calen­da­ris ima­gi­na­ris i els que volen afron­tar un debat més sin­cer.

Un altre pro­blema que té qui vol tren­car la bom­bo­lla de pen­sa­ment màgic és que el seu dis­curs també inclo­gui il·lusió i espe­rança. Qui acon­se­gueixi fer un pro­jecte que fusi­oni una lec­tura de les opci­ons reals que tenim, de les nos­tres man­can­ces i for­ta­le­ses, que plan­tegi com superar les man­can­ces amb la capa­ci­tat de crear il·lusió i espe­rança, farà un gran favor a la causa. Si no es fa això, els que rega­len un dis­curs màgic tenen el camp ado­bat. L’inde­pen­den­tisme per avançar neces­sita tenir la sen­sació d’estar a l’ofen­siva i tenir il·lusió. No només és qüestió de “pa” (opci­ons reals i tre­ball polític i social sòlid) sinó també de roses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia