De reüll
El Nova York de Djuna
Barnes es va autobatejar com “la desconeguda més famosa del segle”
Djuna Barnes es va posar l’originalitat per barret i no se la va treure en tota la vida. S’havia autobatejat com “la desconeguda més famosa del segle” després d’haver viscut en l’efervescent París d’entreguerres on hi era tothom. O gairebé tothom. A la capital francesa escrivia sobre els expatriats nord-americans, tot i que ella n’era sens dubte un dels grans personatges. En part sobrevivia gràcies als diners de Peggy Guggenheim i a la casa anglesa d’aquesta famosa col·leccionista també nord-americana va escriure El bosc de la nit, la seva obra més coneguda.
Però abans d’amarar-se del glamur de la ciutat de la llum, Barnes havia fet de periodista a Nova York. Vivia al Greenwich Village i retratava la bohèmia. Escrivia entrevistes, reportatges, crítiques teatrals i de llibres. El periodisme era el mitjà per guanyar-se la vida i poder dedicar-se a la poesia. Algunes d’aquestes peces de joventut les ha recollides l’editorial Elba a Mi Nueva York 1913-1919, un seguit d’articles lluminosos sobre com bategava una ciutat canviant on s’erigien els primers gratacels. Plens d’humor, sovint irònics, i amb una mirada de perplexitat sorprenent, els articles de Barnes són contes curts radicalment visuals que descriuen l’auge de les sales de ball i de les sufragistes, els combats de boxa, els racons del Chinatown o els diumenges a Coney Island. Tot un món radiografiat des d’una mirada única. Què més es pot demanar?
