Arbitrarietats

En tots el llocs i èpoques es come­ten arbi­tra­ri­e­tats, es come­tran i pos­si­ble­ment invo­luntària­ment. Algu­nes es pro­du­ei­xen perquè la com­ple­xi­tat en el desen­vo­lu­pa­ment d’una norma no té en compte, perquè és molt difícil tenir-ho tot con­tro­lat, algu­nes situ­a­ci­ons que no esta­ven pre­vis­tes. Altres es pro­du­ei­xen perquè en deter­mi­nats pro­ce­di­ments la tec­no­lo­gia falla en algu­nes casuísti­ques i els pro­gra­ma­dors no han pre­vist totes les vari­a­bles d’un deter­mi­nat pro­grama informàtic. També hi pot haver la dis­cre­ci­o­na­li­tat de la per­sona res­pon­sa­ble de con­tro­lar el com­pli­ment d’una deter­mi­nada norma, la seva bona fe, el conei­xe­ment que en té, el grau de consciència de la seva actu­ació, de la justícia, etc. Quan les raons se sumen, el pro­blema passa a ser greu per les con­seqüències que arriba a tenir en els ciu­ta­dans que les patei­xen. Això, i sem­blant, està pas­sant a Salt, amb la cre­ació de la zona blava de la Coma Cros. El con­trol es fa amb les dues moda­li­tats, en moneda i en vir­tual a través d’una apli­cació informàtica iParkMe. A Salt i arreu, quan l’import depassa el límit de la jor­nada, la quan­ti­tat pen­dent s’acu­mula al pri­mer tram hàbil del dia següent. A qui paga en efec­tiu li surt un pape­ret on recull l’hora d’inici i de final del seu apar­ca­ment. Quan ho pagues a través de l’apli­cació del mòbil, a l’avançada, la cosa ja no fun­ci­ona així. Els exposo el meu cas. Quan arribo al matí abans de l’hora d’inici de la zona blava, que a Salt és a 2/4 de 10, si hi arribo un quart abans perquè la teva feina t’hi obliga, et cal­cula les dues hores des d’aquell moment i no des de l’inici del temps de zona blava mal­grat que la zona encara no està activa. O sigui que el límit de dues hores d’apar­ca­ment, se’m redu­eix a una hora i qua­ranta-cinc minuts. A dos quarts de dotze que­des fora d’horari. M’aca­ben d’esta­far quinze minuts i a sobre em mul­ten. Aquí sumem l’error informàtic i la diligència recap­ta­dora de l’empresa con­ces­sionària del ser­vei amb el des­co­nei­xe­ment dels res­pon­sa­bles muni­ci­pals. Però el cas real és encara més rocam­bo­lesc. Si pago remo­ta­ment a par­tir de l’apli­cació, em passa que men­tre jo pago, el dili­gent vigi­lant com­prova en aquell mateix moment que no hi ha tiquet pagat i em multa. Et tro­bes, final­ment, pagant les dues hores i amb la multa per no haver-ho fet. El sen­tit cívic, en aquest cas, és pena­lit­zat. Els cata­lans ho defi­nim clara­ment: cor­nut i pagar el beure. El vigi­lant dili­gent, coin­ci­dint multa i paga­ment de la zona al mateix minut, diu no saber-ne res. Ell només té una apli­cació, també, i fa el que diu en aquell moment la maqui­neta que porta a la mà. El supe­rior dili­gent del vigi­lant dili­gent diu que no és un tema seu ja que la multa ja està posada. El dili­gent tècnic de l’Ajun­ta­ment només hi va uns dies a la set­mana, no tots. Ningú sem­bla saber-ne res. Aquí ja tenim tres arbi­tra­ri­e­tats suma­des o suma de casu­a­li­tats.

Anem a pams. Aquests apar­ca­ments fun­ci­o­nen per con­cessió admi­nis­tra­tiva de la qual l’Ajun­ta­ment n’és el titu­lar i per la qual cobra un cànon. El res­pon­sa­ble n’és també el regi­dor de Ser­veis Via­ris. Uns des­propòsits que no exis­ti­rien, supo­sa­da­ment, si hagués pagat en efec­tiu. Quan s’aplica la tec­no­lo­gia et poden pas­sar dues coses, que et tro­bis que aquesta no està ben ajus­tada o que la per­sona que la inter­preta li importi un rave, o les dues. El pro­blema és que com­plir també passa fac­tura. Són aque­lles arbi­tra­ri­e­tats que només les poden resol­dre aquells que en tenen la com­petència. La queixa la vaig expo­sar en temps i forma al regi­dor cor­res­po­nent de l’Ajun­ta­ment de Salt. Ara veu­rem si se la miren, si l’ana­lit­zen, si la com­pro­ven i si em tras­lla­den una res­posta con­vin­cent que no hau­ria de ser altra que cor­re­gir el pro­grama informàtic, retor­nar els diners pagats al ciu­tadà i dema­nar dis­cul­pes. Aquesta seria la res­posta rao­na­ble, però en això de les arbi­tra­ri­e­tats aquest adjec­tiu no sem­pre s’aplica.