Opinió

Tribuna

Cent anys després

“La guerra és la tècnica de culpar els soldats enemics de totes les crueltats imaginables

París, 11 de novem­bre del 2018, 11 del matí. A l’entorn de l’Arc de Tri­omf, i força més enllà, tot s’ha para­lit­zat per glo­ri­fi­car els cent anys de l’armis­tici de la Gran Guerra. El pre­si­dent Macron recita un dis­curs solem­nial, enra­ve­nat, hieràtic, i setanta caps d’estat i de govern l’escol­ten immu­ta­bles, a més de la gen­tada que omple l’avin­guda dels Champs Élysées.

Es fa un gran home­natge als “poi­lus” de la Pri­mera Guerra Mun­dial i, dels mili­ons de morts, ferits i muti­lats, el pre­si­dent francès en pro­nun­cia un nom: Augus­tin Trébuc­hon, que va ser, diu, l’últim mort d’aque­lla gran guerra. I els fran­ce­sos, tan entu­si­as­tes de la lite­ra­tura emfàtica (només han de veure les seves car­tes de res­tau­rant), ho expli­quen als dia­ris: onze de novem­bre del 1918, sona el clarí anun­ci­ant el final de la guerra. Són les onze del matí. L’última bala ale­ma­nya és fatal per a aquest sol­dat de la Losera que no ha pogut sen­tir el toc final, i que ha sobre­vis­cut a qua­tre anys d’una de les guer­res més funes­tes de la història. Són les onze menys sis minuts de l’11 de novem­bre del 1918 a la regió de les Arde­nes quan el sol­dat Trébuc­hon, com cada dia, sota el foc de la metra­lla ale­ma­nya i el tro de l’arti­lle­ria que l’ensor­deix, corre a por­tar la sopa als com­panys de trin­xera. De sobte i en plena cursa, una bala ene­miga al cap el fa caure ful­mi­nat. Tenia trenta-nou anys.

El pre­si­dent Macron, en el par­la­ment a la mateixa hora de la mort de l’últim sol­dat, home­nat­java la tràgica iro­nia del destí que fa que una vida sigui estron­cada per un tret deu minuts abans de l’armis­tici. El pre­si­dent francès par­lava amb extrema cura perquè la cir­cumstància ho exi­gia: s’estava cele­brant un armis­tici, de fet una victòria con­tra l’ene­mic que capi­tu­lava, però calia no par­lar d’ene­mics o adver­sa­ris, fins i tot evità molt curo­sa­ment la paraula guerra. I és que la guerra és la tècnica de cul­par els sol­dats ene­mics de totes les cru­el­tats ima­gi­na­bles, tècnica que forma part del mate­rial bèl·lic tant com la munició, els avi­ons o els tancs. No es pot fer coor­di­nar la guerra amb la raó i amb el sen­ti­ment de justícia; la guerra demana un estat d’exal­tació sen­ti­men­tal, vol apas­si­o­na­ment per la causa pròpia i odi envers l’ene­mic. I tot això és el que obvi­ava Macron, que uns moments abans s’havia besat amb la can­ce­llera Merkel, pre­ci­sa­ment. En el par­la­ment hi des­tacà el paper dels “enfants morts pour la France”, tot ple­gat embol­ca­llat pel sagrat esce­nari dels Champs Elysées. Per als vells grecs, els camps eli­sis aco­llien, després de morts, els herois i les ànimes vir­tu­o­ses. Per als fran­ce­sos, també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia