No farem marxa enrere!

Qualsevol que reflexioni sobre el procés català, després del cop d’estat del PP de Mariano Rajoy contra l’Estatut del 2006 i ratificat pel TC el 2010, pot constatar que, sobtadament, els catalans deixàrem de ser mesells i, des d’aleshores, estem mobilitzats pacíficament, democràticament i majoritàriament, per contrarestar la impúdica actitud espanyola, la qual tingué el punt més repressiu l’1-O del 2017. Els esforços foren i són molt lloables, però cal tenir clar que ens enfrontem a un Estat superb i venjatiu, que gaudeix de la impunitat que li atorga la UE. Malgrat la brutal repressió de GC i PN, els catalans no només no ens vam arronsar, sinó que ara tots sabem quines són les seves inquisidores i autoritàries maneres que de nou mostraren quan els derrotàrem el 27-D: empresonant el govern amb un relat fals que els tribunals europeus van desmuntar per als exiliats. Els dirigents de la UE, però, ens han decebut en actuar com uns mercenaris al servei dels interessos dels grans estats.

El govern de Rajoy fou denigrant, com ho és el del poruc Pedro Sánchez, que ha preferit el putxinel·li del TS contra el procés català (una autèntica farsa jurídica) perquè està pressionat i no sap, ni vol resoldre’l com es requereix: políticament. Consegüentment, negociar i pactar acords amb Espanya és impossible, com també ho és amb la UE actual! Caldrà, focalitzar els punts febles del règim del 78, així com els punts afins existents a Europa i arreu del món per, uns i altres, desenvolupar-los i, aplicar-los quan els vents ens siguin més favorables. Hi ha, però, dues vies que no podem menystenir: 1) presentar candidatures a les properes eleccions europees, tot esperant que no guanyin les dretes, cosa que ens seria positiva. 2) és indefugible, per a més llarg termini, fer camí vers el Tribunal d’Estrasburg, car no cal esperar res del TS i TC. Consegüentment, caldrà seguir fent relacions diplomàtiques, arreu del món, per incrementar el nombre de països favorables a la causa de Catalunya.

Aquells que repeteixen com un mantra carregós l’adequació de llistes unitàries, proposant sigles noves en cada contesa, amb el desig que la CUP no s’hi adhereixi, caldrà que tinguin cura de: 1.- que la societat és diversa, socialment i ideològicament, cosa que fa que –de manera natural– ens agrupem allà on hi trobem afinitats. 2.- el que cal és tenir objectius, estratègies i generositat comuns, sense demonitzar presentar-se amb candidatures separades car, en cap cas, es tanca la porta a unificar el vot, quan sigui imprescindible, com pot ser en un referèndum o en una proposta de llei al Parlament, car és en aquests moments quan cal la unitat d’acció. O és que hi ha altres interessos, entre els promotors de sigles noves per vendre l’espai convergent?