El cotó groc

El cotó és blanc, d’un blanc sani­tari, asèptic. El blanc no és neu­tre, ni ino­fen­siu. Cada color té un bàndol, i el blanc té el seu, com el taronja, que s’aban­dera en un cos­tat de la plaça o el negre, que senyo­reja en un altre.

Després hi ha el cotó groc, que no és cotó, sinó que és mimosa, de groc deli­cat, llam­pant, esclat irre­ve­rent que endol­ceix el pai­satge trist de l’hivern. Perquè hi ha mimosa, hi ha espe­rança que la pri­ma­vera arri­barà un dia o un altre. La mimosa és tràngol que passa, és llum que anun­cia el final del túnel, és des­cans, és puresa, és lli­ber­tat.

La mimosa pre­si­dint el men­ja­dor de cada casa, ram exu­be­rant, gar­landa de bon dia, per­fum com una dolça besada, moi­xaina que con­horta els ulls i l’ànim, natura cap­tu­rada, que no cap­tiva, recor­da­tori que els cap­tius són uns altres i que les cel·les de la vida són gri­ses i la llum hi és escassa.

La natura atre­sora la veri­ta­ble savi­esa. L’home se’n creu, de savi, però és sim­ple ignorància, una mala còpia del conei­xe­ment ori­gi­nal. La natura és la savi­esa pri­migènia, solidària, justa amb els jus­tos, ama­ble amb els opri­mits, impla­ca­ble amb aquells que l’ata­quen. No hi ha odi en la huma­ni­tat que pugui aba­tre la força indo­ma­ble de l’aigua bro­llant, del verd nai­xent i del color escla­tant de totes les flors.

Després del cotó, la ban­dera. Després del cata­plasma, la pro­clama. Després del groc de la mimosa, el groc fla­me­jant de la ginesta. El groc sem­pre, i a per tot.