Green New Deal

A l’any 1932, enmig de la Gran Depressió, la crisi econòmica més pro­funda expe­ri­men­tada en temps moderns pels Estats Units i les eco­no­mies occi­den­tals, el pre­si­dent F.D. Roo­se­velt va pro­po­sar un Nou Pacte amb el poble ame­ricà. El New Deal. Eren una sèrie de mesu­res a curt ter­mini per alleu­ge­rir els efec­tes de la crisi en la població, però va esde­ve­nir un veri­ta­ble canvi en el paper que el govern ame­ricà juga­ria a la soci­e­tat ame­ri­cana. Va ser la res­posta a una crisi finan­cera de grans dimen­si­ons simi­lar a la que ha pro­vo­cat la dar­rera Gran Recessió a par­tir de 2008, i que va ser deguda també a l’excés de crèdit i endeu­ta­ment, mala regu­lació del sec­tor ban­cari i la influència exa­ge­rada del món finan­cer sobre el poder polític. No va ser un pro­grama per­fec­ta­ment dis­se­nyat i sovint com­bi­nava idees de tipus pro­gres­siu amb altres de tipus més con­ser­va­dor com, per exem­ple, la rela­xació de les lleis anti­mo­no­poli. En tot cas, va con­tri­buir a modi­fi­car el sis­tema polític i les seves pri­o­ri­tats d’una manera que ha arri­bat fins als nos­tres dies.

El Green New Deal és una estratègia simi­lar. Ha estat ini­ci­a­tiva del movi­ment Sun­rise, un grup de joves acti­vis­tes creat el 2017, que pro­posa una estratègia d’inter­venció pública per fer front a l’amenaça del canvi climàtic acon­se­guint que els Estats Units aban­do­nin el model energètic basat en els com­bus­ti­bles fòssils.

Els objec­tius inclo­uen que els Estats Units pas­sin, en 10 anys, a un model on el 100% de l’elec­tri­ci­tat s’acon­se­gueixi mit­jançant fonts reno­va­bles. L’estratègia és la cre­ació d’una xarxa elèctrica intel·ligent que inte­gri els desen­vo­lu­pa­ments en engi­nye­ria elèctrica i emma­gat­ze­matge d’ener­gia i els avenços en les tec­no­lo­gies de la infor­mació i la comu­ni­cació per acon­se­guir eli­mi­nar les emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle en la indústria, l’agri­cul­tura i altres sec­tors. També vol que els Estats Units esde­vin­guin líders en l’expor­tació de tec­no­lo­gia i ser­veis “verds”, per lide­rar l’ajut a altres països per reduir fins a zero aques­tes emis­si­ons.

La ini­ci­a­tiva ha gua­nyat impor­tants suports en l’àmbit polític, amb figu­res del par­tit demòcrata com Eli­za­beth War­ren, Cory Booker o la recent­ment ele­gida con­gres­sista Ale­xan­dria Oca­sio-Cor­tez, que ha esde­vin­gut la prin­ci­pal vale­dora del pro­grama. Dar­re­ra­ment el Green New Deal ha rebut també el suport de més de 600 grups eco­lo­gis­tes, que el qua­li­fi­quen com una “acció legal tan efec­tiva com visionària”. És poc pro­ba­ble que aquesta legis­lació sigui apro­vada pel Congrés en el futur pro­per. Però es man­tindrà pre­sent en el debat polític. El seu atrac­tiu entre impor­tants sec­tors de la població, espe­ci­al­ment aquells política­ment més actius, és inne­ga­ble. Algu­nes veus ja han asse­nya­lat que si el pre­si­dent Trump fa ser­vir el con­cepte de segu­re­tat naci­o­nal per superar algu­nes limi­ta­ci­ons del poder pre­si­den­cial i cons­truir un mur a la fron­tera amb Mèxic, un altre pre­si­dent podria en el futur fer el mateix per tirar enda­vant aquest pro­grama.

També les empre­ses estan reac­ci­o­nant. Exxon­Mo­bile, una de les empre­ses petro­li­e­res que més reti­cents s’havien mos­trat a la inversió en tec­no­lo­gies reno­va­bles, ha anun­ciat que començarà un pla d’inversió per cons­truir en les seves gaso­li­ne­res ins­tal·laci­ons que per­me­tin la recàrrega de vehi­cles elèctrics. L’empresa s’ali­nea així amb la resta de petro­li­e­res, que estan pro­gra­mant grans nivells de des­pesa per desen­vo­lu­par i pro­duir bate­ries i cot­xes elèctrics en els pro­pers cinc o deu anys.

Un par­ti­dari cone­gut del Green New Deal és el premi Nobel d’Eco­no­mia Joseph Sti­glitz. Més enllà de l’evi­dent avan­tatge que suposa per al benes­tar humà la millora del medi ambi­ent, hi ha dos punts que li sem­blen clau. El pro­grama per­me­tria uti­lit­zar ple­na­ment un fac­tor pro­duc­tiu, el tre­ball, que està infrau­ti­lit­zat. A més, en la mesura que dona­ria feina també a tre­ba­lla­dors amb una qua­li­fi­cació mit­jana o baixa, aug­men­ta­ria la demanda d’aquest tipus de tre­ball i en faria aug­men­tar els seus sala­ris i el seu nivell de vida. Són aquests argu­ments en la tra­di­ci­o­nal línia key­ne­si­ana per valo­rar quan un aug­ment de la des­pesa pública pro­du­eix un efecte posi­tiu per a l’eco­no­mia. També asse­nyala Sti­glitz que aquests guanys es pro­dui­rien ja a curt ter­mini, raó per la qual el pro­grama seria soci­al­ment accep­tat amb rapi­desa, un fet més difícil si els guanys d’un pro­grama només es donen a llarg ter­mini, com és el cas de la millora del medi ambi­ent.

La pos­si­bi­li­tat de fer front a una neces­si­tat futura ine­lu­di­ble i alhora aju­dar les eco­no­mies a recu­pe­rar-se de les encara visi­bles con­seqüències de la crisi econòmica, i l’evi­dent con­tri­bució al ree­qui­li­bri dels nivells de renda, fan aquest pla molt atrac­tiu. De ben segur es man­tindrà al cen­tre del debat, als Estats Units, però també a Europa.