Opinió

Tribuna

No sóc amic

“Anar amb el lliri a la mà, quan et tenen el peu al coll, no és pas de ser bona persona. És més aviat ser curt de gambals o masoquista

Jo no sóc amic d’Espanya. La meva educació judeocristiana i el meu compromís personal envers el proïsme em diuen que penso i actuo malament escrivint aquesta frase, però mentiria si digués alguna altra cosa. I, entre aquests dos pecats, quin és el més punible? Entenc que algunes persones en legítima defensa i, potser també perquè n’estan convençuts, exposin públicament aquest seu amor. Presos polítics i exiliats tenen tot el dret de dir el que més els convingui, però, a qui es dirigeixen quan diuen que estimen Espanya? A uns jutges que probablement ja tinguin mentalment escrita la sentència? Als catalans, que som els únics que seguim majoritàriament el judici?

Jo no estimo Espanya. Ni encara que per obra de l’Esperit Sant la sentència fos absolutòria. Ja n’hi ha prou. Ja hem arribat al cap del carrer. Puc estimar i respectar espanyols concrets, aspectes de llur cultura, de llurs menjars i, fins i tot, estimo i respecto la seva llengua dita espanyola, malgrat que ells no facin el mateix envers la meva. I amb franquesa: ni tan sols presumptes catalans nascuts a casa nostra, no només no fan servir el català voluntàriament, sinó que s’hi giren d’esquena com si fos un mal lleig que cal evitar.

Dir, això, atia l’odi? I ca! El mal ja està fet. Anar amb el lliri a la mà, quan et tenen el peu al coll, no és pas de ser bona persona. És més aviat ser curt de gambals o masoquista. En aquest segon terme no m’hi posaré fort. Cadascú per allà on l’enfila. Jo no estimo Espanya, de la mateixa manera que Espanya no m’estima ni m’ha estimat mai a mi. I encara menys quan confesso el meu independentisme. Cal recordar que l’odi envers els catalans no és pas una cosa nova? Francisco de Quevedo, el primer agitador anticatalà de la història, deia que som “un aborto monstruoso de la política” i que “en tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”. I, per reblar el clau, diu que el català és “ladrón de tres manos”. És curiós com ens titllaven d’allò que, a la pràctica, són ells. Des de fa segles els lladres vénen del seu Madrid natal. ¿Cal parlar dels impostos cruixidors que va imposar Felip V just després d’abatre’ns, inclòs el Cadastre funest, avui reconvertit, però igualment injust?

¿Cal recordar la Geografia de Catalunya del pedagog Flos i Calcat en la qual explica que ja a finals del XIX cada català pagava en tributs a l’estat 4,78 pessetes, mentre que a la resta d’Espanya en pagaven només 2,08? I no cal fer esment de les balances fiscals, sobradament explicades. Quan es va dir “Espanya ens roba”, vam quedar curts. Espanya ens saqueja, hauria estat més encertat. La setmana passada, en la Sessió de Control al Govern, la consellera de Justícia, Ester Capella, explicava que l’estat recaptava al país en concepte de taxes judicials 60 milions d’euros. Retorn: zero. Els interessos de les consignacions judicials que genera Catalunya: entre 100 i 130 milions. Ja els has vist prou. I encara el president Torra va dir dissabte: “L’estat espanyol des del 1978 ha posat en servei zero quilòmetres de rodalies.” Vet aquí la pluja de milions reiteradament anunciada. Els pressupostos no aprovats que ens havien de salvar la vida.

No faré la llista dels menyspreus constants pel fet de ser català i parlar la meva llengua. I no és pas una qüestió de quatre gats ignorants. És general. Quan durant una època em vaig moure per Sevilla i el nord d’Almeria, ho vaig haver de patir. Cornut i pagar el beure. Literal. Van sortir tots els tòpics: sobretot el de garrepa. I després de pagar jo les seves infinites rondes nocturnes, encara tenien la barra de tornar-t’ho a dir. I els únics que no amollaven la mosca tota la nit, eren ells. Els mateixos penques que després, de manera massiva, cridaven “A por ellos”, perquè és clar, resulta que ens en volem anar i se’ls acabarà la festa. No ens poden ni veure, però no ens deixen marxar. Igual que fan els maltractadors amb les seves parelles.

I desenganyem-nos: no hi haurà mai referèndum pactat. Ho va afirmar la vicepresidenta, Carmen Calvo, ara fa un mes quan va engegar enlaire aquella altra enganyifa del relator: “Este gobierno no aceptará NUNCA el planteamiento de un referéndum de autodeterminación. Debe ser 100 veces que lo hayamos dicho, però lo volvemos a repetir: ¡NUNCA!” O Espanya s’ensorra com la Unió Soviètica (cosa probable tenint en compte que està en clara fallida econòmica) o teixim aliances externes i sortim amb Intel·ligència d’aquest toll de fems que és l’estat espanyol. Quan calia el cop sec, els nostres representants es van encongir. Ara arribarem al mateix lloc, però per un camí llarg, costerut, difícil i, desgraciadament, amb preus més alts a pagar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia