Opinió

Tribuna

Nova veu metropolitana

“L’Hospitalet ha sabut passar de suburbi a ciutat emergent, ha sabut esprémer la seva ubicació metropolitana per crear espais d’oportunitat

Res­sor­geix la qüestió metro­po­li­tana, com no podia ser d’altra manera. Cap dels muni­ci­pis que con­for­men l’actual Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, ni tan sols la vella Bar­ce­lona, poden resol­dre per sepa­rat els grans pro­ble­mes que afec­ten la ciu­ta­da­nia i dels quals depèn el futur col·lec­tiu. A més del degut reco­nei­xe­ment metro­po­lità –polític, com­pe­ten­cial i econòmic– per compte dels governs de Cata­lu­nya i d’Espa­nya, fa falta una auto­ri­tat metro­po­li­tana amb prou capa­ci­tat decisòria, tant en el pla­ne­ja­ment com en la gestió, amb prou recur­sos i amb prou legi­ti­mi­tat democràtica.

L’any 1999, tretze anys després de la liqui­dació del Con­sell Metro­po­lità lon­di­nenc per Mar­ga­ret Thatc­her (1986), el Labour Party reim­plan­tava una auto­ri­tat metro­po­li­tana, amb assem­blea i elecció directa de l’alcalde metro­po­lità, després del referèndum metro­po­lità de 1998, amb un 72% del vot favo­ra­ble. Entre nosal­tres, el 1987, un any després que la Dama de Ferro, Jordi Pujol liqui­dava també la Cor­po­ració Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona. Ara farà ja 32 anys. El 2010 refèiem la mei­tat del camí, amb la cre­ació del Con­sorci de l’Àrea Metro­po­li­tana, instància de coor­di­nació inter­mu­ni­ci­pal, pre­si­dida per l’alcalde de Bar­ce­lona. Ens falta encara l’altra mei­tat del camí per asso­lir el govern metro­po­lità que neces­si­ten avui les grans metròpolis.

A més de la posició con­ser­va­dora de Jordi Pujol, amb la con­tra­po­sició entre la “Cata­lu­nya cata­lana” i l’altra (òbvi­a­ment, la metro­po­li­tana), cal con­ve­nir que, en els fets del 1987, hi van con­tri­buir també altres fac­tors. En pri­mer lloc, la incon­ve­ni­ent “èpica” mara­ga­lli­ana sobre el futur “Con­sell de Cent metro­po­lità”, que va aixe­car el fan­tasma del “con­tra­po­der” res­pecte del govern de la Gene­ra­li­tat i que va donar peu al cop de des­tral con­ser­va­dor. També, entre els alcal­des dels muni­ci­pis metro­po­li­tans, es feien per­cep­ti­bles les reticències cap a l’embran­zida mara­ga­lli­ana, en la qual temien que s’hi amagués el clàssic assi­mi­la­ci­o­nisme bar­ce­loní. No tan sols ells, també alguns líder d’opinió locals van posar-se en guàrdia, tement per la iden­ti­tat local i la gestió de pro­xi­mi­tat, pro­pera a la ciu­ta­da­nia, par­ti­ci­pada. Més encara: les inèrcies esta­tals de Kilòmetre Zero, amb els seus desig­nis de con­fi­gu­ració radial de l’Estat, s’aco­mo­da­ven com­pla­gu­des a la deriva de les coses, encan­ta­des que el “naci­o­na­lisme català” els passés al davant i els fes la feina.

Per això és impor­tant que, ara, una nova veu, amb unes con­no­ta­ci­ons molt dife­rents, hi hagi pres car­tes. Em refe­reixo al dis­curs metro­po­lità que, d’un temps ençà, ve for­mu­lant Núria Marín, alcal­dessa de l’Hos­pi­ta­let, la segona ciu­tat de Cata­lu­nya, cri­dada a tenir un paper deter­mi­nant en la con­fi­gu­ració del fet metro­po­lità. L’Hos­pi­ta­let ha sabut pas­sar de suburbi a ciu­tat emer­gent, ha sabut esprémer la seva ubi­cació metro­po­li­tana per crear espais d’opor­tu­ni­tat, en els quals pre­nen cos pro­jec­tes que poden ser de referència cata­lana, espa­nyola i euro­pea (el gran clúster biomèdic al cap­da­vant). D’altra banda, es tracta d’una ciu­tat zelosa de la seva iden­ti­tat i de la gestió de pro­xi­mi­tat, que és la dels seus bar­ris car­re­gats d’història i de per­so­na­li­tat (des del famós Coll­blanc-La Tor­rassa –“la Mur­cia chica” dels anys vint– fins al com­ba­tiu Bell­vitge del fran­quisme i la tran­sició).

Marín parla des d’aques­tes posi­ci­ons i no té a veure amb cap supo­sada temp­tació assi­mi­la­dora bar­ce­lo­nina ni amb cap pre­tesa ànsia de con­tra­po­der català. Només con­si­dera impres­cin­di­ble avançar cap a una gover­nança metro­po­li­tana efec­tiva, amb recur­sos sufi­ci­ents, cosa que només pot anar asso­ci­ada a la legi­ti­mi­tat d’un govern metro­po­lità amb capa­ci­tat de pla­ne­ja­ment i ava­lat democràtica­ment per l’elecció directa de l’alcalde metro­po­lità (o de l’alcal­dessa metro­po­li­tana, és clar). I és que cal posar fil a l’agu­lla abans no sigui massa tard. L’any 2016, la Divisió de Població de les Naci­ons Uni­des, esti­mava que la nos­tra àrea metro­po­li­tana tindrà 5,7 mili­ons d’habi­tants l’any 2030. És indis­pen­sa­ble gover­nar-la a tots els efec­tes des d’ara mateix, en bene­fici de la ciu­ta­da­nia i perquè sigui el motor glo­bal que Cata­lu­nya neces­sita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia