Opinió

Tribuna

Campanya depriment

“L’independen- tisme, tot i no ser imprescindible per a la investidura, ha mostrat una robustesa espectacular aquest diumenge

La darrera campanya electoral pel 28-A deixa un sabor agredolç. Sobretot, els tres darrers debats (els dos a quatre i el d’àmbit català). Des de fa temps que la política ha entrat en una etapa de poca finezza, usant una expressió del veterà líder italià Giulio Andreotti. La subtilesa de la política, la bona preparació dels arguments, ha deixat pas a una praxi cridanera, superficial en les explicacions, de cerca de titulars. Política encapsulada per poder ser consumida amb rapidesa a través de les xarxes socials. Fixem-nos que, al final, els debats electorals s’han convertit en una successió de monòlegs entre candidats que no tenen cap mena de ganes d’escoltar-se o de transaccionar, la vertadera essència de la negociació. I, quan no hi ha monòlegs, com va passar en el debat de Televisió de Catalunya, hi ha moments en què la sensació d’estar dins d’un galliner inunda el plató de televisió.

La política ha deixat de ser pausada, de ser reposada; segurament igual que el periodisme, que, malauradament, s’ha accelerat i s’ha fet moltes vegades còmplice de les mitges veritats que usen els nostres líders per poder enredar el personal. Vivim en un ecosistema mediàtic dominat pel “negoci de les veritats interessades”, explica sempre l’amic periodista Ramon Miravitllas. Fixem-nos que, just en acabar el primer debat, la resurrecció televisiva de Pedro J. Ramírez va permetre a la caverna conservadora crear una bola de neu mediàtica a favor d’Albert Rivera: ell es va creure que havia estat el guanyador, però l’histrionisme va fer-lo patinar en el segon debat. Els debats tenen continuïtat en les tertúlies, les editorials i, ara més que mai, a Twitter. Un altre exemple interessant: mentre que en el primer round el president Pedro Sánchez va quedar amagat dels micròfons que buscaven les reaccions post-partit, l’endemà a Atresmedia va ser ell qui va sortir el primer a fer la valoració de com s’havia sentit darrere del faristol. Marcar tendència, guanyar el frame.

No obstant, la campanya ha demostrat que els formats actuals de debat no tenen sentit. Per una banda, poden haver ajudat a marcar l’agenda dels dies finals de campanya però, si entenem la política com l’art de gestionar la cosa pública, aquests no han servit per a res. La bronca es va circumscriure a pocs temes, la majoria dels quals ja havien ocupat minuts i minuts de telenotícies abans i l’audiència ja tenia clar quins eren els arguments de cada candidat. Van quedar al marge del focus de la campanya problemàtiques com ara l’encaix d’Espanya a la Unió Europea, la redefinició del rol geopolític de l’Estat en un món polaritzat entre els Estats Units i la Xina, la política universitària i de recerca, les polítiques ambientals, les industrials i de foment de la innovació. Si partim de la base que els grans reptes de futur que marcaran el desenvolupament de la nostra societat són, segons els experts, la robotització, la intel·ligència artificial, el canvi climàtic, l’envelliment de la població i la gestió de les dades massives, mala peça tenim al teler.

Per altra banda, els debats a quatre van presentar una segona feblesa. Si periodísticament es va considerar que la “crisi catalana” era un focus d’interès prioritari, on eren els defensors de la independència? Podem fer-nos trampes al solitari i justificar que només hi havia els quatre partits amb més representació al Congrés dels Diputats, però quin sentit té això si falta una de les parts en conflicte? Parlant de la independència, els debats a TVE i Atresmedia només van servir per a una cosa: per continuar criminalitzant la meitat dels catalans de ser partícips d’un “cop d’estat” i imposar un frame dominant –amb els matisos que hi va posar Pablo Iglesias–, que la nació espanyola és indivisible.

No tinc cap mena de dubte que l’encotillament actual que hi ha en les campanyes electorals s’haurà d’esmenar ara que entrem en un període de més atomització política, de molta geometria variable. Malauradament, però, continuo tenint molts dubtes que des de determinats grups mediàtics es vulgui fer l’esforç de donar veu a la plurinacionalitat de l’Estat o, directament, a les opcions independentistes. Els periodistes també esdevenen còmplices necessaris en la creació d’una cosmovisió. Per tant, mentre Vox esmena tot el règim del 78 amb la seva recentralització i bona part de la seva política social podria ser considerada inconstitucional o contrària als drets fonamentals, ¿potser se l’invitava sense cap problema als platós de televisió perquè s’embolicava amb la bandera i era el més bel·ligerant amb els catalans? Contràriament al que volien, l’independentisme, tot i no ser imprescindible per a la investidura, ha mostrat una robustesa espectacular aquest diumenge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia