Opinió

Tribuna

Política i paraula

Escric aquestes notes sota el fort influx de la darrera campanya electoral i encara ara en plena precampanya a les envistes d’una nova cita a les urnes. I és que no me’n sé avenir –l’oïda és una facultat especialment sensible– de la progressiva degradació de la paraula amb finalitats polítiques. La trivialització d’aquestes –paraula i política– configura un antic fenomen que es renova amb l’agreujant que representa la irrupció de les xarxes socials –i les noves tecnologies– en aliança amb els mitjans de comunicació de masses.

Penso en Simone Weil i en la seva polèmica creença que només el bé és una finalitat en si mateixa. Polèmica, atesa la necessitat de definir la noció de “bé” a partir d’un comú denominador i per les dificultats que similar empresa representa. En aquest context, en el si d’una democràcia parlamentària, la maquinària dels partits s’apropia del concepte. El “bé” –sigui el que aquest sigui– es confon amb la propaganda, i allò que era un horitzó per concretar –un nom obert a la llum interior de la consciència– n’esdevé grollerament mediatitzat en funció d’un interès concret.

El resultat d’aital procés és la banalització de la paraula. Recalquem-ho: la paraula com a pont entre pensament i col·lectiu es devalua fins al punt que aquesta perd el seu sentit original. El “bé” esdevé simple “benefici” –un objecte amoral– en una clara mostra de tergiversació semàntica. L’element demagògic –tan antic com la política– menysté el sufragi –no pas sense el seu consentiment– i confina el debat entre les idees a un connat entre faccions irreconciliables. La mentida –o bé la promesa– s’instaura com a forma d’intercanvi dialèctic i el llenguatge –allò que cal pensar– perd la seva vàlua en favor de l’insult i la invectiva. Per a Weil la solució era tornar a la veritat la seva essència. Per contra, Hannah Arendt destacava la doxa –l’opinió– sobre l’episteme. Certament, és la seva una visió fortament idealitzada, i d’aquí sorgeix una de les definicions més belles sobre la política. Creia, la politòloga alemanya, que “la política, en un sentit estricte, no té tant a veure amb els homes com amb el món que sorgeix entre ells”. I en aquesta visió –on l’espai públic juga un paper fonamental– “l’estar plegats essent distints” s’articula en la correspondència d’opinions i llur pluralitat.

I tanmateix, Weil i Arendt comparteixen diagnòstic pel que fa a l’ocàs de la política: en són símptomes la partitocràcia i, com a part d’aquesta, la burocratització de la política i l’erosió vulgar de l’oratòria. En aquesta crítica hi ha una vindicació sobre el criteri –la consciència social de l’individu– a l’hora de poder combatre aquest estat de coses. Al capdavall, tan sols quan el ciutadà abandoni la seva torre d’ivori i torni a l’àgora –amb coneixement de causa i consciència plena de les coses–, potser, aleshores, restaurarem a la paraula el seu rigor polític.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia