Política i paraula

Escric aques­tes notes sota el fort influx de la dar­rera cam­pa­nya elec­to­ral i encara ara en plena pre­cam­pa­nya a les envis­tes d’una nova cita a les urnes. I és que no me’n sé ave­nir –l’oïda és una facul­tat espe­ci­al­ment sen­si­ble– de la pro­gres­siva degra­dació de la paraula amb fina­li­tats polítiques. La tri­vi­a­lit­zació d’aques­tes –paraula i política– con­fi­gura un antic feno­men que es renova amb l’agreu­jant que repre­senta la irrupció de les xar­xes soci­als –i les noves tec­no­lo­gies– en aliança amb els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses.

Penso en Simone Weil i en la seva polèmica creença que només el bé és una fina­li­tat en si mateixa. Polèmica, atesa la neces­si­tat de defi­nir la noció de “bé” a par­tir d’un comú deno­mi­na­dor i per les difi­cul­tats que simi­lar empresa repre­senta. En aquest con­text, en el si d’una democràcia par­la­mentària, la maquinària dels par­tits s’apro­pia del con­cepte. El “bé” –sigui el que aquest sigui– es con­fon amb la pro­pa­ganda, i allò que era un horitzó per con­cre­tar –un nom obert a la llum inte­rior de la consciència– n’esdevé gro­lle­ra­ment medi­a­tit­zat en funció d’un interès con­cret.

El resul­tat d’aital procés és la bana­lit­zació de la paraula. Recal­quem-ho: la paraula com a pont entre pen­sa­ment i col·lec­tiu es deva­lua fins al punt que aquesta perd el seu sen­tit ori­gi­nal. El “bé” esdevé sim­ple “bene­fici” –un objecte amo­ral– en una clara mos­tra de ter­gi­ver­sació semàntica. L’ele­ment demagògic –tan antic com la política– menysté el sufragi –no pas sense el seu con­sen­ti­ment– i con­fina el debat entre les idees a un con­nat entre fac­ci­ons irre­con­ci­li­a­bles. La men­tida –o bé la pro­mesa– s’ins­taura com a forma d’inter­canvi dialèctic i el llen­guatge –allò que cal pen­sar– perd la seva vàlua en favor de l’insult i la invec­tiva. Per a Weil la solució era tor­nar a la veri­tat la seva essència. Per con­tra, Han­nah Arendt des­ta­cava la doxa –l’opinió– sobre l’epis­teme. Cer­ta­ment, és la seva una visió for­ta­ment ide­a­lit­zada, i d’aquí sor­geix una de les defi­ni­ci­ons més belles sobre la política. Creia, la politòloga ale­ma­nya, que “la política, en un sen­tit estricte, no té tant a veure amb els homes com amb el món que sor­geix entre ells”. I en aquesta visió –on l’espai públic juga un paper fona­men­tal– “l’estar ple­gats essent dis­tints” s’arti­cula en la cor­res­pondència d’opi­ni­ons i llur plu­ra­li­tat.

I tan­ma­teix, Weil i Arendt com­par­tei­xen diagnòstic pel que fa a l’ocàs de la política: en són símpto­mes la par­ti­tocràcia i, com a part d’aquesta, la buro­cra­tit­zació de la política i l’erosió vul­gar de l’oratòria. En aquesta crítica hi ha una vin­di­cació sobre el cri­teri –la consciència social de l’indi­vidu– a l’hora de poder com­ba­tre aquest estat de coses. Al cap­da­vall, tan sols quan el ciu­tadà aban­doni la seva torre d’ivori i torni a l’àgora –amb conei­xe­ment de causa i consciència plena de les coses–, pot­ser, ales­ho­res, res­tau­ra­rem a la paraula el seu rigor polític.