Fer-se preguntes

La curi­o­si­tat és una de les prin­ci­pals carac­terísti­ques de la nos­tra espècie. Volem bus­car expli­ca­ci­ons al que veiem, al que per­ce­bem, i fins i tot a allò que no veiem o per­ce­bem. És un dels motors del nos­tre procés evo­lu­tiu. La curi­o­si­tat, la tafa­ne­ria, des­ve­lar mis­te­ris, escol­tar històries o lle­gen­des, etc. Tot això ens cap­tiva des de ben menuts i forma part de la cons­trucció de la nos­tra ment, de les capa­ci­tats cog­ni­ti­ves, emo­ci­o­nals i soci­als que ens sin­gu­la­rit­zen com a humans.

Des del punt de vista edu­ca­tiu, quin seria el prin­ci­pal ins­tru­ment per explo­tar la curi­o­si­tat de l’alum­nat? Sens dubte, no ho seria la sim­ple acu­mu­lació memorística o acrítica de conei­xe­ments i habi­li­tats impar­ti­des sota la pre­missa que no han d’estar posa­des en qüestió. Al con­trari, una peda­go­gia que es basi en la inter­ro­gació, en el dubte, en l’escru­tini crític i en defi­ni­tiva en una visió glo­bal, con­tex­tual i com­plexa de la rea­li­tat i dels conei­xe­ments sem­bla­ria la més esca­ient per no només desen­vo­lu­par la curi­o­si­tat de l’alum­nat sinó, sobre­tot, per no ani­qui­lar-la o anes­te­siar-la.

Si la peda­go­gia hau­ria de ser aque­lla que pre­servi, fomenti i opti­mitzi la curi­o­si­tat, l’eina prin­ci­pal per fer-ho pos­si­ble seria pro­moure didàcti­ca­ment el fer-se pre­gun­tes. És a dir, uti­lit­zar l’eina evo­lu­tiva més intrínseca dels sàpiens: fer-se pre­gun­tes sobre tot i, per tant, dub­tar de tot, però no roman­dre en el dubte, sinó enfront d’ell vati­ci­nar res­pos­tes hipotètiques i com­pro­var-les des de l’acció i l’experiència. Tan­ma­teix, això té un alt cost energètic donat que fer-se pre­gun­tes és pen­sar i pen­sar reque­reix, com adver­tei­xen Daniel T. Willing­ham o Alfons Cor­ne­lla, un fun­ci­o­na­ment cere­bral intens. Aquesta és la raó per la qual els humans no podem estar pen­sant cons­tant­ment. En canvi, sí que podem rete­nir infor­mació tot memo­rit­zant-la i, majo­ritària­ment, sense qüesti­o­nar-la. Memo­rit­zem i acu­mu­lem infor­mació per no haver de pen­sar.

Ara que la major part dels conei­xe­ments que hem de memo­rit­zar els tro­bem en pla­ta­for­mes exter­nes a l’escola, no podríem pri­o­rit­zar una peda­go­gia del pen­sar i de fer-se pre­gun­tes enfront de la tra­di­ci­o­nal recep­tiva acrítica i memorística? Hi ha una rea­li­tat evi­dent, l’hàbit de fer-se pre­gun­tes con­vida a cer­car res­pos­tes que, alhora, gene­ren noves pre­gun­tes i qüesti­o­nen les res­pos­tes ante­ri­or­ment adqui­ri­des. Pot­ser l’escola hau­ria de ser, essen­ci­al­ment, això: el lloc on els humans, en els seus anys pri­me­rencs de for­mació, exer­ci­ten i desen­vo­lu­pen al màxim la seva curi­o­si­tat sobre el món, sobre els altres i sobre ells matei­xos. Tal vegada aquesta seria la millor vacuna perquè després, com a adults, no puguin ser mani­pu­lats per les infor­ma­ci­ons que es ves­tei­xen de cer­te­ses i que ningú gosa posar-les en qüestió.