Opinió

Tribuna

El repte d’Europa

“Molts factors amenacen la supervivència de la UE; els externs són importants, però els més inquietants són els interns

Uns vents de canvi bufen arreu d’Europa una set­mana abans que més de 400 ciu­ta­dans de 28 països puguin votar un nou Par­la­ment Euro­peu. No sé si són les més impor­tants de la ja llarga història de la UE, però sí que dibui­xa­ran un mapa polític euro­peu dife­rent del que hem cone­gut fins ara. La ines­pe­rada decisió del Bre­xit el juny del 2016 no era només una qüestió que afec­tava els britànics sinó el començament d’un cor­rent dis­gre­ga­dor que ha anat arre­lant en tots els mem­bres de la UE.

Hi ha la teo­ria que el Bre­xit ha enfor­tit la Unió. Per les llar­gues nego­ci­a­ci­ons entre Lon­dres i Brus­sel·les, les divi­si­ons que el Bre­xit ha cau­sat en tots els àmbits de la vida dels britànics, la inca­pa­ci­tat de rati­fi­car la sor­tida en la data acor­dada, la crisi pro­funda del govern de The­resa May, que no sap com sor­tir de l’embo­lic, i les pre­dic­ci­ons nega­ti­ves sobre l’eco­no­mia del Regne Unit... han evi­den­ciat les difi­cul­tats d’una sor­tida que està resul­tant traumàtica per als interes­sos dels britànics. No s’acaba d’enten­dre com un poble que s’ha guiat més pel bene­fici de les coses con­cre­tes que per les ide­o­lo­gies de qual­se­vol mena hagi entrat en un labe­rint del qual no sap com sor­tir.

El desori britànic ha fet que es con­so­lidés un afir­mació euro­pe­ista en els governs de molts països de la Unió que han vist els incon­ve­ni­ents i les com­pli­ca­ci­ons d’una sor­tida pac­tada o a les bones. El Bre­xit, cer­ta­ment, ha aler­tat el gros de les soci­e­tats euro­pees sobre pos­si­bles aven­tu­res de rup­tura amb Europa. Però el cas britànic no és un feno­men aïllat dins dels cor­rents de fons euro­escèptics que es detec­ten en pràcti­ca­ment tots els països de la Unió. Els resul­tats de diu­menge pro­por­ci­o­na­ran un nou mapa en què els par­tits xenòfobs i popu­lis­tes poden arri­bar a con­di­ci­o­nar la mateixa política inte­gra­dora que ha fet caure fron­te­res econòmiques, comer­ci­als, huma­nes i polítiques els últims trenta anys. Una cosa són les ins­ti­tu­ci­ons i els governs i una de ben dife­rent és el cor­rent d’insa­tis­facció que ha pro­vo­cat la crisi i l’entrada d’immi­grants que han fet revi­far els sen­ti­ments naci­o­na­lis­tes en gai­rebé tota la Unió.

Elecció rere elecció els par­tits euro­escèptics van gua­nyant posi­ci­ons. Les dar­re­res con­sul­tes a Finlàndia del mes d’abril van situar el par­tit dels Ver­da­ders Fin­lan­de­sos, un par­tit ultra i xenòfob, a només 6.000 vots del can­di­dat soci­al­demòcrata i a un dipu­tat menys. El que passa a Finlàndia es repe­teix a Suècia, on la dreta i l’esquerra clàssi­ques han fet pinya per tal d’esta­blir un cordó sani­tari per impe­dir que l’extrema dreta arribi a gover­nar. Però en països com Dina­marca, Holanda, Itàlia, Hon­gria, Àustria, França i Polònia els xenòfobs con­di­ci­o­nen o for­men part prin­ci­pal dels governs res­pec­tius. El Front Nati­o­nal de França no és nou en l’esce­nari polític i Marine Le Pen va dis­pu­tar la segona volta a Emma­nuel Macron, que va gua­nyar la pre­sidència fa dos anys no tant pels mèrits d’un par­tit que li donés suport sinó cre­ant una for­mació per­so­na­lista que va obte­nir una àmplia majo­ria, bàsica­ment per evi­tar que el Front Nati­o­nal arribés a ocu­par l’Elisi.

L’apa­rició de Vox en el pano­rama polític espa­nyol no té la importància ni la força d’altres països euro­peus, però és una lla­vor que pot créixer o, si més no, que es pot ali­near amb tots els movi­ments euro­escèptics, xenòfobs i popu­lis­tes, per tal de can­viar les idees bàsiques d’aquesta Europa que té tres adver­sa­ris que no la volen com una potència deter­mi­nant en el con­junt de les naci­ons.

Els movi­ments ultra­na­ci­o­na­lis­tes que sor­gei­xen a pràcti­ca­ment tot Europa con­ve­nen a Rússia, als Estats Units i a Xina. Cadas­cun per diver­ses raons. Vladímir Putin vol una Europa feble i, si pot ser, al més frag­men­tada pos­si­ble per poder res­ta­blir la influència del Krem­lin a les repúbli­ques inde­pen­dit­za­des després del des­mem­bra­ment de la Unió Soviètica el 1991i tor­nar a exer­cir la seva influència sobre els estats que fins fa uns anys esta­ven sota el parai­gua pro­tec­tor de Rússia. L’adver­sari més temut per Mos­cou és Ale­ma­nya, que juga clara­ment la carta euro­pea.

La Xina no té interes­sos polítics a Europa, però sí que n’hi té d’econòmics i comer­ci­als. En tot cas no li interessa un com­pe­ti­dor indus­trial fort com la Unió Euro­pea. El cas dels Estats Units és més des­con­cer­tant pel fet que Donald Trump ha dei­xat de creure en la importància de les rela­ci­ons transatlànti­ques que han con­di­ci­o­nat la política inter­na­ci­o­nal en els últims setanta anys. No s’ha tren­cat res però Trump ha fet crítiques inac­cep­ta­bles a la Unió Euro­pea i ha feli­ci­tat els britànics per la decisió de votar el Bre­xit. El seu pro­tec­ci­o­nisme econòmic i un naci­o­na­lisme que trenca amb la tra­dició oberta dels Estats Units és una amenaça per a Europa però també per a la resta del món. Són molts, per tant, els fac­tors que ame­na­cen la super­vivència de la UE tal com la conei­xem. Els externs són molt impor­tants, però els més inqui­e­tants són els interns.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.