Opinió

Tribuna

Hiperpaternitat

“Els transhumanistes s’oposen, amb virulència, a una regulació política de la genètica humana i, per tant, a l’eugenèsia estatal, però defensen el millorament biotecnològic del ‘nasciturus’

La hiper­pa­ter­ni­tat és un mot que resu­meix el com­por­ta­ment de certs pares que es com­pro­me­ten tan inten­sa­ment i exten­sa­ment en l’edu­cació dels seus fills que els con­tro­len i els super­vi­sen fins als més petits detalls de la seva vida pri­vada. Inter­ve­nen en tots els aspec­tes de la seva vida esco­lar i social. Són pares tan obses­si­va­ment pre­o­cu­pats per l’èxit dels seus fills que els sobre­es­ti­mu­len amb tota mena d’acti­vi­tats extra­es­co­lars. Con­tro­len rigo­ro­sa­ment el seu temps i no els dei­xen ni un espai lliure per fer la seva pròpia experiència social de la vida.

La hiper­pa­ter­ni­tat es pot qua­li­fi­car d’una forma de per­versió que pretén modi­fi­car el nos­tre model edu­ca­tiu tot aug­men­tant la càrrega d’atenció dels infants i la càrrega de tre­ball dels seus pro­ge­ni­tors. Enfront d’aquesta tendència, cal subrat­llar que l’apre­nen­tatge con­sis­teix, jus­ta­ment, en l’experiència per­so­nal de cer­tes con­tra­ri­e­tats. El camí és, de fet, més relle­vant que l’arri­bada i la difi­cul­tat esti­mula en l’infant la ima­gi­nació, la intel·ligència i la coo­pe­ració amb altres per tro­bar sor­ti­des. La hiper­pa­ter­ni­tat, lluny d’esti­mu­lar l’auto­no­mia fun­ci­o­nal de l’infant, l’atro­fia i avala la pràctica del pater­na­lisme i del pro­tec­ci­o­nisme.

Les bio­tec­no­lo­gies apli­ca­des a la vida humana emer­gent obren un munt d’inter­ro­gants. Mai com en l’actu­a­li­tat, l’ésser humà havia tin­gut tan­tes pos­si­bi­li­tats reals de modi­fi­car, alte­rar, mani­pu­lar i trans­for­mar la vida humana emer­gent. Mai com ara el debat tec­nològic havia estat tan pre­sent en l’esfera esco­lar. Emer­gei­xen ini­ci­a­ti­ves de tot ordre que, pro­fun­da­ment enllaçades amb la tec­no­lo­gia més sofis­ti­cada, tenen com a objec­tiu millo­rar, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, el ren­di­ment esco­lar dels infants.

En aquest debat s’està pro­duint un des­plaçament de l’ano­me­nada eugenèsia nega­tiva, que s’havia pro­po­sat per evi­tar el desen­vo­lu­pa­ment de cer­tes malal­ties de tipus here­di­tari amb el propòsit de no trans­me­tre-les a les gene­ra­ci­ons futu­res, cap a l’eugenèsia libe­ral, que ja no té una ori­en­tació terapèutica, sinó per­fec­ci­o­nista. Els trans­hu­ma­nis­tes s’opo­sen, amb virulència, a una regu­lació política de la genètica humana i, per tant, a l’eugenèsia esta­tal, però defen­sen el millo­ra­ment bio­tec­nològic del nas­ci­tu­rus. És una qüestió de lliure de decisió, de con­sum segons la pròpia volun­tat.

Els ideòlegs trans­hu­ma­nis­tes par­tei­xen del supòsit que una mà invi­si­ble regu­la­ria automàtica­ment les micro­de­ci­si­ons indi­vi­du­als i que tot això garan­ti­ria les muta­ci­ons suc­ces­si­ves de l’espècie humana vers una nova espècie. La dis­cussió no està cen­trada en si poden o no apli­car-se les bio­tec­no­lo­gies en les pri­me­res fases de la vida humana emer­gent per pal·liar alguna pato­lo­gia congènita mit­jançant la teràpia gènica. La qüestió que posa al bell mig de l’àgora el trans­hu­ma­nisme és l’impe­ra­tiu de modi­fi­car el nas­ci­tu­rus perquè neixi amb més pres­ta­ci­ons, si es pot dir així, amb unes qua­li­tats i capa­ci­tats millors de les que tin­dria si sola­ment es deixés fer el seu curs natu­ral.

Escriu Mic­hael San­del: “Trac­tar els fills com a dons és accep­tar-los tal com són, no com a objec­tes del nos­tre dis­seny, o pro­duc­tes de la nos­tra volun­tat, o ins­tru­ments de la nos­tra ambició. L’amor dels pares no està en funció dels talents i els atri­buts que resulti tenir el fill.” Segons el pro­fes­sor de Har­vard, podem esco­llir tenir o no tenir fills, exer­cir o no exer­cir la pater­ni­tat, però no podem esco­llir com volem que siguin. Accep­tar els fills com un do no sig­ni­fica, però, tenir una acti­tud pas­siva enfront de les seves malal­ties o man­can­ces. Accep­tar-los com són sig­ni­fica aco­llir el seu mis­teri, tant allò de bell i de noble que hi ha en ells, com allò de lleig i de mesquí, però com­pro­me­tre’s acti­va­ment a pal·liar les pato­lo­gies que puguin patir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.