Opinió

Tribuna

Marta Pessarrodona

“La seva obra, rigor i tenacitat continuen explicant-nos sempre fragments d’allò que volem

Vaig cele­brar amb cor­pin­nat la ina­pel·lable justícia poètica que la dar­rera edició del Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes recaigués en la figura de Marta Pes­sar­ro­dona, una dona de lle­tres total. Vaig aplau­dir, de retruc, que es reco­negués sense sub­ter­fu­gis allò que fa autènti­ca­ment hono­ra­ble un escrip­tor: la qua­li­tat i l’ambició de la seva obra. I vaig agrair, encara, que un guardó amb un pal­marès tan mas­culí com aquest dis­tingís una dona.

El 2019 deu ser l’any Pes­sar­ro­dona. A la bona nova del premi, cal sumar-hi la publi­cació simultània de dos títols més de poe­sia. D’una banda, una anto­lo­gia feta per Àngels Gre­gori i publi­cada per Goday Edi­ci­ons, amb un títol que refà, opor­tu­na­ment, un dels títols ante­ri­ors de la ter­ras­senca: A favor nos­tre. El lli­bre du un emo­ci­o­nant epíleg de Jordi Cui­xart, pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, que, com és sabut i per ver­go­nya de l’Estat, roman injus­ta­ment a la presó. El nos­tre del títol es deu al fet que Gre­gori ha selec­ci­o­nat aquells “ver­sos més hos­pi­ta­la­ris de l’autora”. D’altra banda, Viena Edi­ci­ons acaba de treure un lli­bre ente­ra­ment nou de la poeta, Vari­a­ci­ons pro­fa­nes. La majo­ria de poe­sies par­tei­xen d’un epígraf bíblic, del qual l’autora –com afirma Àlex Susanna en el pròleg– “es vol al mateix temps deu­tora i lliu­re­glos­sa­dora”.

Vaig començar a lle­gir la poe­sia de Pes­sar­ro­dona fa més de trenta anys. Una de les coses que més admiro de la seva dis­tin­tiva veu lírica és la coherència extrema. Et posen davant un poema seu i saps inequívoca­ment que és d’ella. Per la glossa moral que con­te­nen sem­pre els seus ver­sos; una glossa allu­nyada del fer­vor i el pate­tisme, “sense tragèdia”, com deixa dit en el poema Si l’amor s’acaba. També pel que jo qua­li­fi­ca­ria com la seva carac­terística al·lèrgia metafòrica (sol lli­gar molt curt metàfores, imat­ges i símbols), que fa de la seva poe­sia un gènere híbrid, que com­bina la intuïció mera­ve­llada de la lírica amb la inda­gació intel·lec­tual de l’assaig. O per la seva decla­rada defensa de l’alta cul­tura i el cos­mo­po­li­tisme, per la rei­vin­di­cació que fa de la lliçó dels grans mes­tres i de l’exem­ple de les escrip­to­res més cèlebres (els seus recor­dats home­nat­ges: lle­giu l’esplèndida ter­cera part de l’anto­lo­gia).

“Més enllà de la poe­sia, res”, lle­gim en l’únic poema que com­par­tei­xen tots dos lli­bres, l’ecfràsic Beyond Cara­vag­gio. I, en el d’home­natge a tres donas­ses de la lite­ra­tura cata­lana (Salvà, Albert, Arde­riu), escriu això, que se li podria apli­car a ella mateixa: “Sabia que vosal­tres podíeu, / mal­grat mol­tes coses, / expli­car-nos sem­pre / frag­ments d’allò que volíem”. Pot­ser el “mal­grat mol­tes coses” ja ha que­dat defi­ni­ti­va­ment superat. I hi ha que­dat gràcies a l’obra, el rigor i la tena­ci­tat d’auto­res com ella, que con­ti­nuen expli­cant-nos sem­pre frag­ments d’allò que volem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia