Opinió

Tribuna

L’ovació

Aquests dies en què les elec­ci­ons muni­ci­pals inten­si­fi­ca­ven arreu les mira­des col·lec­ti­ves i arreu ens hem con­si­de­rat com una comu­ni­tat humana que ha de plan­te­jar i deci­dir el seu futur, vaig assis­tir a un debat d’alcal­da­bles a un poble del Gironès i hi vaig sen­tir una ovació que em va com­moure pro­fun­da­ment. No per la frase que un dels alcal­da­bles amb més o menys pre­cisió aca­bava de for­mu­lar i que havia des­en­ca­de­nat l’aplau­di­ment intens i pràcti­ca­ment unànime, sinó pel res­sort que l’havia dis­pa­rat, pel nervi que havia tocat. “Quin orgull de poble!”, va escriure al Twit­ter una de les assis­tents de forma imme­di­ata.

Un dels ponents, que es pre­sen­tava per un d’aquests par­tits xenòfobs que aquí encara són mino­ri­ta­ris, havia adver­tit dels perills de l’islam i de la immi­gració i de l’amenaça que aquest feno­men repre­sen­tava per a la nos­tra soci­e­tat, i l’altre, d’un par­tit d’esquer­res, li va res­pon­dre amb la veu una mica tra­vada per l’emoció que aquell dis­curs d’odi li resul­tava molt dolorós perquè expul­sava i estig­ma­tit­zava gent magnífica que ell conei­xia i per la qual sen­tia afecte i va afir­mar que calia con­viure i cons­truir ple­gats el futur i que, a més, si hi havia un ele­ment essen­cial de la iden­ti­tat cata­lana a la qual el seu adver­sari es refe­ria contínua­ment (el seu és un par­tit xenòfob que es defi­neix com a iden­ti­tari) és jus­ta­ment la capa­ci­tat d’aco­llir, la plu­ra­li­tat i la diver­si­tat. Aquesta inter­venció de l’alcal­da­ble del par­tit d’esquer­res va rebre l’aplau­di­ment mes unànime que es va sen­tir en aquell tea­tre pleníssim.

No soc cap ingenu: conec el món i els seus con­flic­tes, sé de les segre­ga­ci­ons, de les desi­gual­tats, dels clas­sis­mes, dels racis­mes implícits o explícits, estruc­tu­rals o con­jun­tu­rals i sé per­fec­ta­ment que aquell mateix dis­curs xenòfob, arti­cu­lat amb més ambigüitats cal­cu­la­des, modu­lant-lo de manera que for­mal­ment resultés accep­ta­ble encara que s’adrecés a la part més fosca de l’ànima humana, hau­ria estat accep­tat per bona part de l’audi­tori. I pro­ba­ble­ment aplau­dit i pot­ser votat, com ha pas­sat i passa a bona part de la península, d’Europa i del món. Però aquell va ser un moment feliç. Un indici de la pos­si­bi­li­tat d’un poble, d’un país. He seguit amb interès el resul­tat de les elec­ci­ons a Salt i a Ripoll. A Salt, on un terç de la gent que hi viu no hi pot votar i és impu­ne­ment objecte del debat sense poder-ne ser sub­jecte, un par­tit xenòfob ha entrat amb tres regi­dors, però les esquer­res hi són clara­ment majo­ritàries. I a Ripoll, una població ferida per l’hor­ror i per unes lògiques tràgiques que no resul­ten gens fàcils d’enten­dre des de les ribes del Ter i del Fre­ser, els xenòfobs només van treure un regi­dor.

No sé si m’exce­deixo en el volun­ta­risme opti­mista, però aque­lla ovació emo­ci­o­nant, aquest esforç per pre­ser­var la con­vivència i no veure’ns devo­rats per les bai­xes pas­si­ons i les dinàmiques més col·lec­ti­va­ment auto­des­truc­ti­ves, pot­ser ens per­met afir­mar que aquests temps con­vul­sos, de repressió, d’incon­sistències, de llui­tes com­par­ti­des i pas­si­ons des­bor­da­des, ens han dig­ni­fi­cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia