Opinió

la crònica

Salvador Távora

Era un lluitador per la justícia i durant quaranta anys va portar arreu el crit d’una Andalusia oprimida

“Dígame, Pla, ¿cuántos falan­gis­tas cree que hay en esta pro­vin­cia?

Josep Pla no s’ho pensa gaire i res­pon: “Uno, exce­len­cia, uno. Se llama José Cen­dra, y es de Girona. El único auténtico.

S’explica aquesta anècdota de la visita que el lla­vors príncep d’Espa­nya va fer a l’il·lus­tre escrip­tor al mas Pla, a començaments dels anys setanta del segle pas­sat. Asse­guts davant la llar, el borbó, que es pre­pa­rava per si era nome­nat rei, volia saber amb qui­nes for­ces podia comp­tar. Pla li va engal­tar de dret: de falan­gis­tes en que­dava només un en tota la província.

Josep Cen­dra era un camisa vieja i havia estat a la División Azul, però lla­vors figu­rava en nòmina a l’Ajun­ta­ment de Girona com a cap de pro­to­col i encar­re­gat del Tea­tre Muni­ci­pal. El con­sis­tori fran­quista gironí no hi des­ti­nava ni un duro, al tea­tre. Qui volia uti­lit­zar-lo havia de pagar-ne tota la des­pesa: llum, cale­facció, llo­guer, per­so­nal... El local queia de brut i vell pels qua­tre cos­tats. Al ter­cer pis dels came­ri­nos havíem lle­git el rètol “se avisa a los señores come­di­an­tes que está pro­hi­bido per­noc­tar en el tea­tro”, i és que només el freqüenta­ven com­pa­nyies de mala mort i revis­tes amb noies tan lleu­ge­res de roba com els per­me­tia la cen­sura.

Josep Cen­dra llo­gava el tea­tre a qui l’hi demanés. En aquest con­text, l’any 1972 el Grup Proscènium va por­tar a Girona Ronda de mort a Sinera de Sal­va­dor Espriu i Ricard Sal­vat, i molts altres espec­ta­cles com­pro­me­sos. Entre aquests un d’insòlit: Quejío. Era una pro­ducció del grup La Cua­dra de Sevi­lla, creat i diri­git per Sal­va­dor Távora. Damunt l’escena el cante i el ball andalús llançaven un clam con­tra l’explo­tació endèmica amb què els ter­ra­ti­nents, l’oli­gar­quia i el mal govern havien mal­trac­tat aque­lla gent durant segles. Era un crit, un “quejío” arren­cat amb expressió sin­cera, i amb un art extra­or­di­nari. Res a veure amb el folk­lore des­ti­nat al turisme. El tea­tre es va omplir de gom a gom. Era la pri­mera vegada que el nos­tre públic assis­tia a una denúncia clara con­tra la dic­ta­dura i l’explo­tació. Fou emo­ci­o­nant veure com un poble català –Girona– se soli­da­rit­zava i vibrava d’emoció per la bellesa i el com­promís d’aquell col·lec­tiu d’artis­tes. Tor­na­rien a venir a Girona en diver­ses oca­si­ons amb altres mun­tat­ges.

Sal­va­dor Távora, un llui­ta­dor per la justícia, que va difon­dre el seu mis­satge per tot el món, ha mort aquest any a Sevi­lla, després de qua­ranta anys por­tant arreu el crit d’una Anda­lu­sia opri­mida. Un home d’ori­gen molt humil, que havia cone­gut la fam i la misèria. Deia: “Para el tea­tro no qui­ero público, qui­ero pue­blo.” Era un amic. No era gens difícil ser-ne. La queixa del poble de Cata­lu­nya i el d’Anda­lu­sia no es dife­ren­ci­a­ven tant com podria sem­blar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia