Opinió

Full de ruta

Satisfacció

Fa només tres setmanes va estrenar-se una pel·lícula d’animació molt bonica que no acabo de saber si ha desaparegut de les cartelleres cinematogràfiques, però que, en tot cas, recomano vivament: Dilili en París. El seu autor és el francès Michel Ocelot, que fa uns vint anys va fer-se cèlebre amb Kiriku i la bruixa, en què un nen tan menut com espavilat és l’únic capaç de burlar la bruixota que domina un poblat africà.

A Dilili en París, la protagonista és una nena originaria de Nova Caledònia que els atzars amb un perfum de llegenda duen al París de la Belle Époque. Ocelot, que treballa a partir de fotografies amb les quals crea els decorats de la ciutat com un fons pel qual transiten els personatges encarnats com a figures retallables, fa un homenatge al París més mític volent fer present que en aquella efervescència cultural, artística, científica i política també hi van jugar un paper important una sèrie de dones.

És així que la petita Dilili, a la qual un jove repartidor du a descobrir París, no només es troba amb pintors provinents de l’impressionisme i, entre altres homes artistes, a la vegada amb Picasso com una figura emergent, sinó també amb la cantant d’òpera Emma Calvé, l’actriu Sarah Bernhardt, l’escriptora Colette, la científica Marie Curie i, essent la seva educadora, l’anarquista Louise Michel, que va ser una de les líders de la Comuna de París i, entre altres activitats, va ser una pedagoga lliure. Potser sí que Ocelot extrema la barreja i fa coincidir tothom en aquest París de la Belle Époque, però som dins d’un conte en què les dones esmentades ajudaran Dilili a alliberar unes nenes que, segrestades per una societat secreta, són induïdes a la submissió representada pel fet que han de caminar de quatre grapes amb una actitud servil.

De fet, Ocelot reprèn en clau feminista aquells fulletons serials de Louis Feuillade que, en els inicis de la narrativa cinematogràfica, crea una intriga amb societats secretes i conspiradores que operen en les clavegueres. Ho fa amb un esperit joiós i optimista que es resumeix en la frase conclusiva de Dilili: “A vegades, la vida resulta plenament satisfactòria.” Veient aquesta pel·lícula, és possible compartir aquesta sensació fent-hi una variant: “A vegades, la ficció (o la imaginació) resulta plenament satisfactòria.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia