Opinió

Tribuna

Esperança plena

“L’objectiu és fascinant, construir llibertat tot lluitant per ser hegemònics per la força dels vots a sindicats, universitats i entitats diverses

L’inde­pen­den­tisme i el sobi­ra­nisme són més forts en cada con­tesa elec­to­ral. En són pro­ves els exa­brup­tes exal­tats d’un Cs a la baixa, el con­ti­nuat afe­bli­ment de PP, els tris­tos equi­li­bris de pre­go­ners peri­o­dis­tes d’empresa o assa­gis­tes a sou que mal­den per man­te­nir la feina i la insis­tent pro­pa­ganda dels par­tits uni­ta­ris­tes. El cert, els números can­ten, és que l’espa­nyo­lisme exclo­ent baixa en força i presència social i política, perd vots als ajun­ta­ments i punts clau del país. Des de la Cam­bra de Comerç fins als cen­tres més vari­ats de decisió. Tot això s’ha de mirar, a més a més, en un àmbit inter­na­ci­o­nal. Sigui des de les dese­nes d’euro­di­pu­tats que qüesti­o­nen l’Estat espa­nyol i el seu apa­rell judi­cial fins al demo­li­dor informe dels obser­va­dors de l’ONU o Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, sense obli­dar-nos de la bona tasca de pro­jecció arreu del món dels anhels de Cata­lu­nya que es fa des de les ins­ti­tu­ci­ons, públi­ques i pri­va­des, fins als par­ti­cu­lars i la premsa inter­na­ci­o­nal més diversa. Hi ajuda, i molt, tot el tre­ball mal­des­tre del Minis­teri d’Exte­ri­ors, que comanda Josep Bor­rell, en tren­car el mínim que ha de fer un diplomàtic, actuar amb intel·ligència i diplomàcia.

L’inde­pen­den­tisme gua­nya posi­ci­ons allà on es pre­senta de forma ade­quada. L’exem­ple més clar és la Cam­bra de Comerç, el nou pre­si­dent, Joan Cana­dell, i l’equip que la forma van ser audaços, lúcids i rigo­ro­sos. La com­po­sició de la Cam­bra, la dic­ten els vots i ells van anar a bus­car-los on són, això és en els llocs on es crea riquesa, en la petita i mit­jana empresa, en empre­ses no sot­me­ses al govern de Madrid, en els autònoms, en sac­se­jar un ens que els econòmica­ment pode­ro­sos deci­dien com­prant el seu lloc; sí, tal com sona. Ells com­pra­ven la majo­ria de cadi­res pagant, gràcies a poten­ciar l’absència de la resta. La res­posta dels per­de­dors ha estat un exem­ple de la seva feblesa. Demos­tra un fet que no per sabut s’ha d’obli­dar, quan anem units en un pro­jecte comú, gua­nyem.

El que diuen l’ANC, Òmnium i els polítics del país quan no fan par­ti­disme, s’han d’anar ocu­pant espais sobi­ra­nis­tes a tot arreu. Els adver­sa­ris uni­ta­ris­tes ho saben, per aquesta raó inten­ten des­en­ci­sar-nos, fer-nos per­dre l’espe­rança de la victòria en totes les estratègies pos­si­bles. Per això crei­xen les xar­xes soci­als, els dia­ris uni­ta­ris­tes de paper s’enfon­sen, els auto­no­mis­tes resi­du­als pre­te­nen recu­pe­rar un nou Esta­tut que saben que no és pos­si­ble si no és a canvi de la renúncia al dret ina­li­e­na­ble de Cata­lu­nya de deci­dir el seu propi futur. L’objec­tiu és fas­ci­nant, cons­truir lli­ber­tat tot llui­tant per ser hegemònics per la força dels vots als sin­di­cats –hi ha senyals que per­me­ten ser cada cop més opti­mis­tes–, a les uni­ver­si­tats –l’alum­nat és majo­ritària­ment inde­pen­den­tista mal­grat rec­to­rats “pro­gres­sis­tes” démodés– i les més diver­ses enti­tats soci­als, cul­tu­rals i espor­ti­ves. Són milers i milers, la feina és molta, la lla­vor hi és, creix i s’envi­go­reix, s’expan­deix i s’amplia.

No es pot espe­rar res dels par­tits del règim de 1978 pel que fa el dret a deci­dir. Des d’un PP batent rècords mun­di­als de cor­rupció i una radi­ca­li­tat uni­ta­rista ferotge fins a un PSOE que des del GAL i con­seqüent amb la seva història a l’hora de la veri­tat no és sinó la creu de la mateixa moneda de l’espa­nyo­lisme. Cal apel·lar a la història del PSOE, així des d’anar-se’n de Cata­lu­nya en la fun­dació per fer un par­tit esta­ta­lista fins als ver­go­nyo­sos epi­so­dis de com­pli­ci­tat durant la dic­ta­dura de Primo de Rivera, els obs­ta­cles posats con­tra Cata­lu­nya durant la República i la Guerra Civil –fets escan­da­lo­sos– o encara la doble cara vers Cata­lu­nya, pro­me­tent i men­tint a la vegada quan es va pro­duir la dita Tran­sició democràtica.

Espe­rança plena en la tasca diària, en el cons­tant dia a dia que ens ha fet per­sis­tir mal­grat tants i tants impon­de­ra­bles. No entrem a valo­rar per estèril en el laberíntic joc dels pac­tes muni­ci­pals de les més vari­a­des estratègies segui­des arreu del país. Hi ha una dita cab­dal: “Cada terra fa sa guerra”, sí que quan es tra­ei­xen els punts fona­men­tals, bàsics d’una for­mació política, cal ser radi­cal­ment clar. Sense pèls a la llen­gua.

Els comuns van pel camí al res si no rec­ti­fi­quen. El que ha fet el grup Frau Colau clama a Déu, només cal aga­far les seves pròpies parau­les. En política es pot fer de tot i més, però mai de la vida pots pac­tar amb qui repre­senta el con­trari del que tu has estat sem­pre o sem­pre has dit que eres. No pots anar al llit amb el vio­la­dor. Ara en els medis dels joves uni­ver­si­ta­ris en què em moc s’ha produït un fet nou, els comuns són els car­ques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia