Faré veure que ho sé tot

Tot comença quan en Mas, vull dir el pre­si­dent Mas, s’adona que les coses estan mala­ment però que a Madrid no volen can­viar res. El pre­si­dent pensa: el que hem de fer és decla­rar la inde­pendència i lla­vor sí que vol­dran nego­ciar. Però no pot decla­rar-la. Veu que no pot. Però la pre­gunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es cre­uen que podem? Si es cre­uen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem inde­pen­dents. Pri­mer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que cri­den cada vegada que els con­vo­quen els 11 de Setem­bre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majo­ria no. N’hi ha que pen­sen que és impos­si­ble. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho cre­uen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho cre­uen, serà com si s’ho cre­gues­sin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I dei­xen fer. Els uns asse­gu­rant que sí i els altres asse­gu­rant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octu­bre. Els de Madrid no s’ho cre­uen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè fal­ten mol­tes coses. Però els uns estan con­tents perquè s’ha fet, i els altres enfa­dats perquè no ho han sabut evi­tar.

Tor­nem a la política. Els de Bar­ce­lona fan veure que es cre­uen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho cre­uen. Fins que fan números: dos mili­ons dos-cents mil votants fan de mal ama­gar. Lla­vors cal can­viar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha fet un cop d’estat, una insur­recció, una rebel·lió... I ara ho paga­reu. Saben prou bé que no és veri­tat, però ara han de fer veure que s’ho cre­uen. Cre­uen de cor que hi ha hagut alçament gene­ral, armat i vio­lent, devas­ta­dor. Enge­guen totes les for­ces de l’Estat que cal­dria enge­gar si la revolta fos real. Fan veure que és veri­tat. Més ben dit, fan veure que es cre­uen que és veri­tat. El rei, el govern, les for­ces de l’ordre, els tri­bu­nals, la premsa, els audi­o­vi­su­als, les xar­xes. Tots d’acord. “Ens ho cre­iem.” De fet –pen­sen– és ben igual què va pas­sar. L’impor­tant, el que compta, el que jut­ja­rem és el que cre­iem que va pas­sar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que cre­iem que va pas­sar. Si no fos­sin tan reals la ràbia, l’enveja i l’odi anti­ca­ta­lans que s’ama­guen dar­rere les màsca­res dels actors d’aquesta comèdia, tot podria aca­bar prou bé. Però, és evi­dent que, com a molt, ens vol­dran fer creure que les coses s’encar­ri­len. I pot­ser nosal­tres farem veure que ens ho cre­iem.