Opinió

Tribuna

Política indecent

“Ara per ara l’únic que ens ha quedat clar és que tots, siguin del color que siguin, ens enganyen

Resulta curi­osa la manera com la gent del poble, els votants, con­ce­dim impu­ni­tat als nos­tres polítics. Pri­mer va ser la neces­si­tat de des­lliu­rar-se de la dic­ta­dura. Després de la tran­sició vam per­me­tre la cor­rupció sota el jus­ti­fi­cant que qual­se­vol cosa era bona si ser­via per esbor­rar Franco (cosa que ara podem veure que no va ser gens certa). Després les ide­o­lo­gies i les afi­ni­tats ens van por­tar a veure tots els defec­tes ali­ens i cap de propi, i ara, després d’aquesta última tanda d’elec­ci­ons con­vul­ses, estem com­pro­vant de manera empírica una cosa que ja s’intuïa força, que la nos­tra classe política es rebolca en la més abso­luta i glo­bal de les indecències, que està man­cada d’ide­als i de ver­go­nya i que l’únic que compta és la cadira i els molts bene­fi­cis que porta implícits.

Assis­tim a la con­su­mació d’un espec­ta­cle indigne, legal però molt inde­cent, d’una gent que jura per tots els déus que no pac­tarà amb deter­mi­nats rivals polítics, que s’omple la boca de parau­les gran­di­loqüents des­ti­na­des només a cap­ti­var l’ànima de l’elec­to­rat dient-li allò que vol escol­tar i que al final, moguts només per l’afany de con­ser­var els pri­vi­le­gis i el sou (uns quants de ben segur ni es podrien ni gua­nyar la vida si no fos pels endolls polítics con­ti­nu­ats) són capaços de trair tot allò que han dit, i de pas jus­ti­fi­car-ho amb mil argu­ments ridículs que, mal­grat tot, con­ti­nuen con­ven­cent els seus acòlits.

Al final, i vist tal com està el pati, pot­ser s’hau­ria d’acon­se­guir que les pro­me­ses elec­to­rals fos­sin una mena de con­tracte sig­nat davant notari i que els elec­tors tinguéssim dret a exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats en cas d’incom­pli­ment. Amb tota pro­ba­bi­li­tat els polítics ens men­ti­rien menys, es riu­rien menys de nosal­tres, i al final s’acon­se­gui­ria que els vots ser­vis­sin per a alguna cosa i que els nos­tres drets com a votants anes­sin més enllà del dret a l’enra­bi­ada i de la pro­mesa íntima de no votar-los mai més. De pas pot­ser també acon­se­guiríem que les pape­re­tes elec­to­rals no s’omplis­sin de visi­o­na­ris que només bus­quen pes­car en aigües reme­na­des i apro­fi­tar-se del des­con­tent gene­ral.

I s’hau­ria d’arbi­trar també algun meca­nisme que per­metés que els votants no hagues­sin d’espe­rar qua­tre anys per mos­trar el seu des­con­ten­ta­ment, una mena de vot de cen­sura popu­lar que s’oposés als pac­tes men­ti­ders, a les polítiques fal­ses, a l’engany sis­temàtic i ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat, una mena de “com que no us vam votar per això que feu, fora, i al vos­tre lloc un altre”. Pot­ser així els polítics s’ho pen­sa­rien dues vega­des, no actu­a­rien amb aquesta indecència, amb aquest afany de lucre per­so­nal i par­ti­dista i amb aquesta impu­ni­tat abso­luta i ens estal­viaríem molts ensurts i mol­tes decep­ci­ons. Ara per ara l’únic que ens ha que­dat clar és que tots, siguin del color que siguin, ens enga­nyen i només es mouen sota una única divisa: “que rigui la gent i que jo vagi calent”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia