Opinió

Tribuna

El tren d’Olot

“Una part de la meva vida va estar lligada al tren d’Olot, “que marxa quan vol i arriba quan pot”

Han pas­sat cin­quanta anys i encara penso que va ser un dis­ba­rat fer-lo des­a­parèixer. No era ren­di­ble, ja ho sabem. A mesura que la gent va anar com­prant cot­xes, els viat­gers del tren van anar dis­mi­nuint. Fins aquí, llei de vida. Però lamen­ta­ble­ment a casa nos­tra sem­pre s’han fet les coses a corre-cuita. No recordo que s’hagués fet una qüestió ciu­ta­dana del fet que un tren amb una llarga història des­a­pa­regués d’un dia per l’altre i per reial decret. El meu pare va veure com esta­ven cons­truint la línia de Sant Feliu de Palle­rols a Sant Esteve d’en Bas. I jo, com aquell qui diu, vaig néixer amb el tren. Una part de la meva vida va estar lli­gada a l’anar i venir del tren d’Olot, “que marxa quan vol i arriba quan pot”. M’he entre­tin­gut a repas­sar aquell tra­jecte d’uns 50 quilòmetres, que pas­sava per indrets únics, plens de ver­dor i d’aigua.

Ja sabem que cada muni­cipi, cada comu­ni­tat autònoma i cada estat tenen des­pe­ses defi­citàries que paguem els con­tri­bu­ents i que són útils per dife­rents motius. El tren d’Olot hau­ria estat un atrac­tiu turístic de pri­mer ordre, que hau­ria por­tat gent a uns pobles mera­ve­llo­sos, com podem ser Amer, les Pla­nes, Sant Feliu de Palle­rols, la Vall d’en Bas, etc. Quan­tes vega­des gràcies al tren havíem anat a beure aigua a la Font Picant, un “ape­a­dero”que ens dei­xava ben a prop de les fonts d’aigua que, per cert, encara és la que bec habi­tu­al­ment a casa. No diré que s’havien d’haver con­ser­vat aque­lles màqui­nes de vapor, que eren tan fantàsti­ques com cares de man­te­ni­ment, però sí que encara que fos un tren al dia o els caps de set­mana podrien fer les delícies de petits i grans. I fins i tot es podria sub­ven­ci­o­nar un quios­quet com el que hi havia a Amer, on bevíem una “gra­ci­osa” o un got d’aigua. La parada d’Amer era la més llarga de tot el tra­jecte, així per­me­tia gua­nyar-se la vida al cam­brer i la màquina repo­sava l’aigua que neces­si­tava per fer el vapor. Ben segur que el ritme de vida i l’eco­no­mia actual no per­me­ten som­niar. Cal ser més pragmàtics i posar cot­xes de línia que donen negoci a les grans com­pa­nyies. I, encara, s’ha anat arran­jant l’antic traçat de la línia per con­ver­tir-la en car­ril bici. Qui no s’acon­tenta és perquè no vol.

Dei­xeu-me expli­car alguns records que des­a­pa­rei­xe­ran amb nosal­tres. Encara veig aquells cis­tells plens a ves­sar de pollas­tres i conills que es tre­ien per la fines­tra del tren per anar més de pressa els dies de mer­cat. I recordo aquell salt d’aigua del Pas­te­ral quan el Ter anava fort i no hi havia encara pan­tans. I l’aglo­me­ració de gent les tar­des del dies de festa que sim­ple­ment anava a l’estació a espe­rar el tren o a aco­mi­a­dar-lo. I pen­sar que això per a nosal­tres era ahir, fa només 50 anys. Però ara tenim cot­xes que cor­ren molt i ens por­ten d’un lloc a l’altre en un tres i no res. El progrés, què hi farem!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia