Opinió

Tribuna

PSOE, partit d’estat

“No són pocs els dirigents socialistes europeus que, havent accedit a importants consells d’administració amb un bon càrrec, reben l’agraïment del poder econòmic per la seva acció governamental

Hi ha par­tits que, al llarg de la història, aca­ben iden­ti­fi­cant-se amb el país o l’estat on actuen, esde­ve­nint, de fet, estat. Pas­sat, pre­sent i futur no tenen sen­tit sense ells ja que en cons­ti­tu­ei­xen un com­po­nent essen­cial. Aquesta és la funció que, al Regne Unit, tenen tant el Par­tit Con­ser­va­dor com el Labo­rista, més el pri­mer que el segon. Al País Basc, aquest paper el fa el PNB, a la per­fecció. No hi ha esce­nari ima­gi­na­ble sense ell i on no hi acabi sent. I, a l’Estat espa­nyol, el PSOE té aquesta dimensió de par­tit d’estat. No és casu­a­li­tat i sí, al con­trari, del tot sig­ni­fi­ca­tiu, que sigui l’únic par­tit al Congrés i al Senat que dugui a les sigles la lle­tra E d’Espa­nya i, ben mirat, també d’Estat. Això n’explica les rela­ci­ons peri­llo­ses amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera, el paper durant la República i la guerra dels tres anys, la dis­creció en la lluita anti­fran­quista i la dimensió de par­tit de govern, par­tit d’estat, ama­rat de ple de la lògica d’estat, el sen­tit d’estat i la pràctica d’estat, cla­ve­gue­res inclo­ses.

Ara que el cen­tre­dreta, la dreta i la ultra­dreta ja no s’aixo­plu­guen sota la mateixa sigla, el PP, sinó que aquest espai s’ha frag­men­tat en tres bocins, el paper del PSOE s’ha vist reforçat i molt. I ho ha fet, sobre­tot, en la seva con­dició de par­tit d’estat, en la mesura que ha estat vist per l’elec­to­rat com l’única opció seri­osa, en el par­tit de con­fiança de molta gent d’ide­o­lo­gies diver­ses que el que vol és esta­bi­li­tat, rigor i pre­vi­si­bi­li­tat, lluny de qual­se­vol aven­tura arris­cada, tras­bals ines­pe­rat o movi­ment sob­tat. Per aquest motiu ha esde­vin­gut el par­tit cen­tral de la política espa­nyola, l’únic amb capa­ci­tat d’abas­tar des del cen­tre­dreta fins al cen­tre­es­querra, mal­grat que ho faci des d’una retòrica dis­cur­siva d’esquer­res i una estètica amb un for­mat enver­nis­sat de pro­gres­sisme pictòric: ban­de­res ver­me­lles, algun puny enlaire esca­dus­ser, fede­ra­lisme, etc. Però tot­hom sap que, de fet, el ver­mell de la ban­dera repre­senta, sobre­tot, les dues fran­ges d’una altra i no hi ha cap perill que fede­ra­litzi abso­lu­ta­ment res, com ha demos­trat en tants anys de govern. Si hi ha avui, a Espa­nya, un par­tit d’ordre, un par­tit que no espanta el poder econòmic, perquè, en rea­li­tat, en garan­teix la con­tinuïtat, aquest és el PSOE. Les grans empre­ses saben, doncs, que amb el PSOE al govern no hi haurà males notícies per a ells, perquè no pas­sarà res que els pugui pre­o­cu­par, ni qüesti­o­nar el seu poder hegemònic i els pri­vi­le­gis adqui­rits.

No és, però, que el PSOE sigui una excepció en l’ano­me­nada soci­al­de­mocràcia euro­pea. Però sí que pot­ser poden ser-ho els soci­a­lis­tes por­tu­gue­sos o els labo­ris­tes britànics, però no el espa­nyols. Els par­tits d’aquest cor­rent duen dècades nave­gant sense brúixola i el seu fracàs no és elec­to­ral o polític, sinó moral, en reconèixer que no tenen una alter­na­tiva real al capi­ta­lisme i al model econòmic neo­li­be­ral i que fora d’aquest no hi ha res a fer. Quan han gover­nat, han estat porucs per adop­tar polítiques públi­ques real­ment d’esquer­res, sobre aspec­tes tan con­crets com la fis­ca­li­tat, la pro­tecció social o bé el mer­cat de tre­ball. Resig­nats i per­duts, en no dis­po­sar d’un pro­jecte alter­na­tiu, la seva deso­ri­en­tació és font de des­es­pe­rança entre els sec­tors popu­lars als quals, en teo­ria, hau­rien de deure’s. Fa tot l’efecte que només aspi­rin a ser reco­ne­guts com a bons ges­tors i tècnics capa­ci­tats, gent seri­osa, doncs, de fiar, per part de les elits econòmiques, com si els pro­ble­mes oca­si­o­nats per l’explo­tació econòmica, la dis­cri­mi­nació de gènere o de raça, o també per l’opressió naci­o­nal, no fos­sin de caràcter polític i sí, en canvi, només pura­ment tècnics.

No són pocs els diri­gents soci­a­lis­tes euro­peus que, havent acce­dit a impor­tants con­sells d’admi­nis­tració amb un bon càrrec, reben l’agraïment del poder econòmic per la seva acció gover­na­men­tal –o pot­ser cal­dria dir inacció?– i aca­ben eixam­plant la base de les elits del poder, des de Felipe González fins a Ger­hard Schröder i poden com­par­tir foto amb els famo­sos de les grans for­tu­nes. Esde­vin­guts poder per­ma­nent, la lluita per un món nou, més just, lliure i culte que va ori­gi­nar el nai­xe­ment de l’esquerra política, ha pas­sat a millor vida. I no fa gens estrany que no puguem recor­dar quan va ser el dar­rer cop que vam sen­tir par­lar de soci­a­lisme a un líder soci­a­lista. És per tot això que el PSOE és avui l’únic par­tit d’estat, el que ins­pira con­fiança i tran­quil·litza les elits econòmiques, segu­res que, amb ell al poder, no pas­sarà abso­lu­ta­ment res. Aquest PSOE, però, només pot tenir un diàleg nor­mal amb for­ces més a la seva esquerra, o bé inde­pen­den­tis­tes o naci­o­na­lis­tes. Espa­nya és així. I aquest és un pro­blema i ben gros.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia