Opinió

Tribuna

Johnson i les elits angleses

“La majoria dels britànics d’avui no veuen Europa com un enemic pel qual pagui la pena vessar sang, suor i llàgrimes

Les lec­tu­res de l’arri­bada de Boris John­son a Dow­ning Street són múlti­ples i inter­con­nec­ta­des. La clau interna neix de l’escissió del Par­tit Con­ser­va­dor arran del referèndum del juny del 2016 en què ines­pe­ra­da­ment un 52 per cent de britànics es decla­ra­ren a favor de la rup­tura amb Europa. David Came­ron pen­sava que l’aposta del referèndum la gua­nya­ria i emmu­di­ria així la facció euro­escèptica, històrica, en el seu par­tit que mai ha vol­gut cedir com­petències a una ins­ti­tució supra­na­ci­o­nal. Came­ron va dimi­tir el mateix dia de les elec­ci­ons i tras­passà el poder a The­resa May, que, curi­o­sa­ment, havia fet cam­pa­nya per roman­dre a Europa. Agafà la torxa del Bre­xit means Bre­xit i s’entestà a treure la Gran Bre­ta­nya de la Unió en un període de dos anys. Com que no havia gua­nyat unes elec­ci­ons dis­solgué el Par­la­ment i fou la can­di­data més votada tot i que neces­si­tava els deu dipu­tats nord-irlan­de­sos per tal de gover­nar.

El ‘Bre­xit’, per tant, depe­nia de deu vots que no eren par­ti­da­ris de la rup­tura amb Europa per tal de sal­var la fron­tera lliure entre l’Uls­ter i la República d’Irlanda. Aquesta va ser la pri­mera pedra que impe­dia mans lliu­res a l’hora de nego­ciar amb Brus­sel·les. Un Bre­xit supo­sa­ria una amenaça a la uni­tat ter­ri­to­rial del Regne Unit i una pos­si­bi­li­tat que, després de més de 90 anys, l’illa d’Irlanda con­si­derés seri­o­sa­ment l’opor­tu­ni­tat de ser uni­fi­cada. Aquell vell eslògan dels repu­bli­cans irlan­de­sos que les difi­cul­tats d’Angla­terra són les opor­tu­ni­tats d’Irlanda sor­gia ines­pe­ra­da­ment per un error estratègic de la política naci­o­nal britànica.

El govern de The­resa May havia d’aguan­tar el corcó dels uni­o­nis­tes irlan­de­sos, que, curi­o­sa­ment, eren més euro­peis­tes que la majo­ria de britànics i que, a més, tenien una força deter­mi­nant a la Cam­bra dels Comuns. L’altre entre­banc intern ha estat la posició d’Escòcia res­pecte a Europa, on el referèndum va ser del tot favo­ra­ble a la per­manència.

Les divi­si­ons esquinçaren un país que arribà a situ­a­ci­ons de con­fron­tació ter­ri­to­rial, social, mediàtica, política i cul­tu­ral. Els par­ti­da­ris del Bre­xit no gua­nya­ren ni a Irlanda del Nord, ni a Escòcia, ni tam­poc al Gran Lon­dres i altres ciu­tats de més de mig milió d’habi­tants. L’euro­es­cep­ti­cisme mili­tant es feu fort al món rural, a les peti­tes viles, a les zones més empo­bri­des del país i en aquells ambi­ents on la glòria d’un imperí que ja no exis­tia res­so­nava com una rea­li­tat actual. Un supre­ma­cisme cul­tu­ral, inclu­siu, un “Europa ens roba” fou la ban­dera enlai­rada pels par­ti­da­ris del Bre­xit que recor­re­gue­ren a la men­tida i a les mit­ges veri­tats per tal de fer veure que la Gran Bre­ta­nya seria més rica i més pròspera fora d’Europa que no pas depe­nent de les llu­nya­nes deci­si­ons de Brus­sel·les.

Nigel Farage i Boris John­son foren els prin­ci­pals artífexs de cons­truir un dis­curs anti­eu­ro­peu, xenòfob, naci­o­na­lista i popu­lista. La idea de la sobi­ra­nia naci­o­nal se situà per damunt de cap altra con­si­de­ració i la sor­tida d’Europa era un pas impres­cin­di­ble per recu­pe­rar una certa hege­mo­nia britànica a Europa. Farage fundà un nou par­tit que guanyà àmpli­a­ment les elec­ci­ons euro­pees. Boris John­son fou minis­tre d’Afers Exte­ri­ors amb The­resa May però per des­a­vi­nen­ces sobre la política del Bre­xit aban­donà el govern i es pre­parà per assal­tar el poder del Par­tit Con­ser­va­dor i, con­seqüent­ment, con­ver­tir-se en el nou pri­mer minis­tre.

La Unió Euro­pea ha actuat amb paciència, pro­fes­si­o­na­li­tat i rea­lisme a l’hora de con­cre­tar la com­ple­xi­tat dels detalls de la rup­tura. The­resa May va pre­sen­tar pro­pos­tes que no eren reva­li­da­des pel seu propi Par­la­ment fins que final­ment es va veure en la neces­si­tat d’anun­ciar la seva marxa perquè no se’n sor­tia. Una de les qüesti­ons més interes­sants de tota la crisi ha estat la lluita entre el govern i el par­la­ment en una democràcia que ha estat cons­truïda sobre el par­la­men­ta­risme. Boris John­son tindrà molts pro­ble­mes per des­a­fiar Europa, com ha fet en el pri­mer dis­curs com a pri­mer minis­tre, perquè el Par­la­ment no li donarà sem­pre suport. El 31 d’octu­bre aban­do­narà la Unió tant si hi ha acord com si no. Un Bre­xit no pac­tat tindrà con­seqüències molt nega­ti­ves per a Europa però, sobre­tot, serà inas­su­mi­ble per a un país com Gran Bre­ta­nya que ha fet del res­pecte a la llei i als trac­tats una de les seves nor­mes habi­tu­als.

Boris John­son vol sor­tir de pressa i cor­rent, de qual­se­vol manera, i després pac­tar els acords comer­ci­als i econòmics amb la Unió. Això no podrà ser així perquè Europa no accep­tarà la rup­tura sense que els cos­tos del divorci siguin assu­mits per totes les parts. És cert que Boris John­son té la com­pli­ci­tat de Donald Trump i un tarannà sem­blant a l’hora de com­por­tar-se de forma exòtica i estra­folària des del poder. Però pri­mer haurà de gua­nyar-se la res­pec­ta­bi­li­tat en unes elec­ci­ons i segons la majo­ria dels britànics d’avui no veuen Europa com un ene­mic pel qual pagui la pena ves­sar sang, suor i llàgri­mes. És difícil que el naci­o­nal­po­pu­lisme acabi arre­lant a la Gran Bre­ta­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia