Quadern d’economia
Alternativa. La tercera passa
Els dirigents de l’Íbex-35 poden fer i desfer al marge dels governs
He somniat que el món desenvolupat s’adonava que l’única alternativa vàlida per mantenir un creixement econòmic era la introducció d’un component ètic en la solució. Un component ètic al nostre abast, que no té res a veure amb un prolongat dejuni o a menjar llagostes al desert.
La primera passa suposava liquidar la fam en el món amb un cost de l’1% del producte interior brut i estructurar uns pobles de l’Àfrica subsahariana, creació desafortunada del colonialisme europeu i principal font de les migracions i de l’enorme escàndol dels milers de morts al Mediterrani.
La segona passa era recórrer a una vella virtut, fàcil d’explicar i difícil de vendre: la solidaritat. Aquesta, unida a un fenomen del qual ja hem recorregut mig camí –la globalització–, situaria el món en una situació de fàcil entendre, que pot incorporar, com a mínim, una part substancial del planeta Terra.
Per fer aquesta segona passa cal que desapareguin personatges estrambòtics com Trump o Johnson o Salvini, o bé que la resta de dirigents tinguin capacitat per imposar el seu criteri i els altres se estiguin obligats a seguir-lo. Es donarà una gran importància a la formació, de manera que desapareguin aquells que no saben llegir un llibre, ni escriure una carta.
La tercera passa és la més delicada, però factible si s’han donat les dues anteriors. El sistema capitalista actual està creant fortes desigualtats econòmiques. La classe mitjana-baixa es va reduint, en benefici dels grans capitalistes i d’una classe mitjana-alta cada cop amb més recursos i més possibilitats de governar el món amb els monopolis o oligopolis. Controlen sectors bàsics com l’energia, el transport, els productes farmacèutics i determinats productes químics, la construcció, etc.
Aquesta situació es pot comprovar ja ara. Les protestes contra l’Íbex 35 són un exemple del que vull dir: ens adonem que els dirigents d’aquestes societats tenen capacitat per fer i desfer al marge dels governs. I de cantar “soy el novio de la muerte”, al restaurant Les Teules de Pals, a la Costa Brava, sense que ningú s’escandalitzi.
La solució pot estar en un nou plantejament de la relació entre els dos protagonistes de la producció. En el sistema capitalista, el capital domina el treball, representat per treballadors amb poca cultura. Després de les dues primeres passes, el capital dialoga amb uns treballadors cultes i tan interessats com ell en els beneficis de l’empresa. Aquesta coincidència d’interessos pot reduir substancialment les vagues i els problemes laborals. He conegut responsables sindicalistes que no sabien llegir un balanç. Així no es pot negociar.
És qüestió de molts anys poder fer aquestes tres passes? Segurament. Però, si pot ser, que arribin sense guerres. Que no en facin falta, amb milions de morts, per aconseguir acords que són difícils d’aconseguir en temps de pau. I que surtin polítics com Churchill, Adenauer, Monnet, De Gasperi o Spaak, imprescindibles per a qualsevol pas endavant.
La corrupció mai aconseguirà el creixement econòmic. El que primer es demana és l’honestedat dels dirigents empresarials i dels polítics i un cert nivell social i intel·lectual de tots ells. És demanar massa? El que demano és un futur amb creixement econòmic sostenible i un món millor per als nostres fills i nets.
