L’eficiència del centralisme

Aviat farà dos anys de les pallisses democràtiques de l’“a por ellos!”, infligides legalment a uns indefensos i pacífics ciutadans disposats a esdevenir el que són, seguint l’imperatiu de l’autoconeixement preceptuat pels savis antics. Ara que la qüestió de la independència de Catalunya sembla ja del tot apaivagada, reduïda i liquidada, ara és l’hora de recordar que l’Espanya a la qual la nació catalana es troba sotmesa no és sinó un monolític, inflexible, centralista i violent estat unitari.

L’anècdota que segueix ho il·lustra eloqüentment. El dia 24 del passat mes de maig vaig anar a l’oficina de Correus del meu barri barceloní a fer els tràmits per enviar un sobre a una població llenguadociana. A sota de les senyes del destinatari, jo hi havia posat el nom de la localitat amb el número del codi postal i prou. De totes maneres, quan vaig ser davant del funcionari que em va atendre, se’m va acudir precisar-li que la carta anava adreçada a un poblet veí de Tolosa. Llavors el meu interlocutor va escriure de propi puny al peu de l’adreça “Francia” i al revers, a sota de les dades del remitent, “España”.

Però això no és pas el més transcendent de la trobada amb el funcionari: en haver-li demanat quant trigaria l’enviament a arribar al seu destí, em va respondre que parlàvem d’uns sis o set dies. I hi va afegir: “...perquè tots els correus que van a l’estranger passen primer per Madrid.” Sí!; és tal com ho veu escrit el lector. Oi que sembla increïble? Doncs aquesta és la vertadera realitat. De Barcelona a Tolosa (o viceversa), hi ha tan sols tres hores en cotxe, segurament no gaires més en tren, i poca estona en avió. Ara: una carta ha de fer marrada. En total deu dies de camí. El dia 3 de juny vaig saber que la tramesa ja havia arribat a lloc.

Deia abans que ningú no s’havia cregut el que jo explicava. Per això vaig anar de nou a una oficina de Correus a informar-me, i molt amablement les funcionàries em van descriure el trajecte: de primer, totes les cartes de la nostra zona van a un centre de Sant Cugat del Vallès, i d’aquí a Madrid, on es processen diàriament milions de cartes, que després fan camí cap a París abans d’arribar al seu destí. I em van aclarir que avui dia totes les trameses es fan per avió. Quan els vaig fer l’observació que la trajectòria em semblava inconcebible, una d’elles em va precisar amb una candidesa angelical que el procediment en realitat no respon pas a cap raó política, sinó que es fa d’aquesta manera amb vista a l’eficiència del servei. Després de donar les gràcies, vaig sortir de Correus tot pensant que de fet els ciutadans hem d’estar més que reconeguts a l’ordenament estatal per l’estupenda, sol·lícita i generosa cura que té de tots nosaltres...

Vet aquí una mostra gairebé insignificant del que és aquest Estat que des de les esferes del poder s’esforcen a presentar-nos com un dels més descentralitzats del món. En realitat, qualsevol acte de la nostra vida passa per la capital: és a ella on cal adreçar-se per demanar un certificat sobre les últimes voluntats i és en ella (al BOE) on es publiquen tots els anuncis rellevants per al funcionament del país. No ens enganyem: encara que ens vulguin fer empassar que els catalans som tan lliures com els ciutadans més lliures del món, en realitat el poder central vigila amb molta atenció tot allò que es refereix a Catalunya, en política, en dret i en justícia, en economia, en empresa, en comunicacions, en relacions internacionals, en educació, en cultura, en llengua, en identitat, en nació..., i tot ha d’haver passat pel sedàs i per l’aprovació, el reconeixement o el consentiment de l’estructura estatal abans de poder operar amb normalitat entre nosaltres. I tot el que no superi el rígid i sever control és inconstitucional i, per tant, il·legal. Aquest és l’origen de les amables garrotades, dels exilis, dels captiveris dels presos polítics i, en suma, de la planejada ruïna de la nostra vida col·lectiva...