Opinió

Tribuna

El fons i la forma

“ Ara, quan ja no es pot imaginar un vestit estrafolari que pugui superar els altres, fins i tot la nuesa ha entrat també a formar part de la nostra vida quotidiana

Aquest estiu Vue­ling sols ha estat notícia (les coses bones quasi mai ho són), perquè ha dei­xat a terra una dona que volia anar dins l’avió amb una indu­mentària que podia pro­vo­car con­fusió: ella deia que era un body, però qui coman­dava l’avió va enten­dre que es trac­tava d’un banya­dor. Dei­xant de banda que ja no se sap quina diferència hi ha entre una cosa i l’altra, i obvi­ant la colla de “em queixo de tot” que estarà dub­tant entre qua­li­fi­car de mas­clista la decisió i rei­vin­di­car la lli­ber­tat d’anar per la vida com van venir al món, el cert és que l’assumpte pot ser­vir-nos de metàfora sobre la gran decadència de les for­mes en la relació social, i el seu efecte devas­ta­dor sobre el fons.

Recordo que tenia uns 10 anys quan la família vàrem anar a una boda del que podem ano­me­nar la Cata­lu­nya endins sense espe­ci­fi­car el ter­ri­tori. Tot­hom s’havia ves­tit amb les seves millors gales. Això a províncies i als pobles sem­pre ho han tin­gut més clar: era una boda, la cerimònia merei­xia un res­pecte. Tot i la difi­cul­tat per pagar una indu­mentària ade­quada, la mare va acon­se­guir que una amiga li deixés per a mi un ves­tit de sa filla que ento­nava amb l’ocasió. Sense haver d’emu­lar la pro­ta­go­nista de Plo­vent pedres, va acon­se­guir que jo em sentís la prin­cesa del conte. La meva sor­presa va ser veure entrar al saló del con­vit un parell de joves ben plan­tats que devien rane­jar als 20 anys, sense cor­bata, amb la camisa blanca per fora els pan­ta­lons i uns texans tren­cats subs­ti­tuint els pan­ta­lons de ves­tir. Vaig pre­gun­tar a la mare per què aquells nois ves­tien així, però ella sols va encer­tar a res­pon­dre’m que eren els cosins de la núvia i que sem­pre els havia agra­dat escan­da­lit­zar i dis­tin­gir-se. Més tard vaig enten­dre que fer quel­com sem­blant havia permès a l’ado­ra­ble i ado­rada Marilyn Mon­roe sor­tir de l’ano­ni­mat i dife­ren­ciar-se de la resta pel fet de dur una roba no ade­quada a l’ocasió, quan cir­cu­lava amb una bata mig oberta i gest d’ingenuïtat curi­osa entre les naus habi­li­ta­des com a platós del mític Hollywood del 50, i on no cal dir que més d’un l’hau­ria asset­jada amb la mateixa inten­si­tat amb què ella n’hi va treure pro­fit. Dit en els ter­mes dels sei­xanta, època ori­gen d’aquesta acti­tud, es tracta d’“épater le bour­ge­ois”, que sem­pre ha estat ren­di­ble. Ara, quan ja no es pot ima­gi­nar un ves­tit estra­fo­lari que pugui superar els altres, fins i tot la nuesa ha entrat també a for­mar part de la nos­tra vida quo­ti­di­ana. Han hagut de can­viar (per fi!) una orde­nança muni­ci­pal de Bar­ce­lona per poder pro­hi­bir a un paisà anar pel car­rer proveït única­ment d’una bossa de plàstic a la mà i un tatu­atge simu­lant un banya­dor sobre les seves parts que els altres entendríem més ínti­mes. És com­pren­si­ble que la dona que ha tin­gut el dis­gust de no ser admesa en l’avió de Vue­ling no enten­gui per què no pot anar ella amb el seu banya­dor o el que li doni la gana, mal­grat el xoc que al meu parer hau­ria de supo­sar a les recur­rents colles de xan­cle­tai­res el veure ves­tida for­mal­ment i imma­cu­la­da­ment tota la tri­pu­lació. Hau­ria de resul­tar-nos estrany però ja res ho és. I puc donar fe que aques­tes disin­to­nies pro­to­col·làries entre ser­vent i ser­vit ja tenen un ante­ce­dent d’almenys una dècada al Par­la­ment de Cata­lu­nya. En la meva breu estada em va sor­pren­dre extra­or­dinària­ment con­fron­tar l’estil casual tirant a guarro-estra­fo­lari, per no dir direc­ta­ment hor­tera (perquè en això el gust es bar­reja amb la tendència), que lluïen algu­nes senyo­ries sense immu­tar-se pel fet que, al con­trari, guar­des­sin el palau uixers i mos­sos d’esqua­dra, zela­dors i lle­trats, ves­tits amb el res­pecte i l’elegància que demana la pri­mera ins­ti­tució del país. Tan xocant resulta que quan el mes de juliol pas­sat estu­di­ants de diver­ses uni­ver­si­tats hi han estat fent una simu­lació par­la­mentària, han com­pro­vat amb estu­pe­facció que sols aquests emple­ats ves­tien amb la for­ma­li­tat que ells matei­xos havien pen­sat necessària per tre­pit­jar les matei­xes cati­fes que Macià, Com­panys o Pla, men­tre la repre­sen­tació popu­lar ja anava enca­rant l’estiu obli­dant el fons al ritme de les for­mes.

hi haurà qui pensi que això són qüesti­ons irre­lle­vants, i que qual­se­vol està en el seu dret de deci­dir quin grau de for­ma­li­tat reque­rei­xen la rela­ci­ons soci­als en cada moment i ocasió. Interes­sant, però, és recor­dar que la noia del banya­dor no va poder entrar a l’avió, men­tre sem­bla que als dipu­tats (i dipu­ta­des, doncs en això la com­petència va molt igua­lada) ningú els pot dir com han d’ anar ves­tits. A l’avió mana el capità. Al Par­la­ment entre tots deci­dei­xen per majo­ria qui­nes hau­ran de ser les regles del joc, i aquesta del ves­tir aixe­ca­ria gran pol­se­guera. Però ja se sap que un avió és quel­com molt seriós, on res es deci­deix per majo­ria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.