Opinió

Vuits i nous

Cine doble

“Per veure pel·lícules ara sempre haig d’agafar el cotxe

Per anar a veure la pel·lícula d’en Tarantino que l’altre dia els comentava vaig haver d’agafar el cotxe perquè el multisala on la projecten es troba dalt d’una muntanya. Sempre haig d’agafar el cotxe per anar al cine. Sovint vaig als Icària de la Vila Olímpica del Poblenou, on les fan totes i amb subtítols. Però les pantalles són petites, i la d’en Tarantino la vaig voler veure sobre pantalla gran. I els subtítols? He dit molts cops que soc un admirador del doblatge. O un “acostumat”, a còpia d’anys de fer-ne consum.

Les expedicions automobilístiques per veure pel·lícules em fan pensar si hauria arribat a ser un aficionat al cine si de petit i de jove no hagués tingut els cines assequibles a peu pla. Sortia de casa, i a mà dreta tenia un cine i a mà esquerra, un altre. La resta estaven situats en el carrer adjacent. Travessava el carrer, i els dissabtes i diumenges entrava al cine del col·legi. Les veia totes, repetides un dia i l’altre. Per veure-les amb més intensitat vaig demanar al pare Maxenchs si podia ser acomodador. La meva primera vocació va ser la de conductor del tramvia. El tramvia passava per davant de casa, i la mare em treia al balcó per veure si em menjava el roger veient-lo circular. La segona vocació va ser acomodador de cine per veure les pel·lícules tota la setmana. La tercera va ser la de projeccionista de cine. Em pensava que aquell senyor que treia el cap pel forat de la paret del darrere tenia la clau i la màgia dels raigs de llum que sortien per l’altre forat i estampaven la pantalla. Els cines feien llavors dues pel·lícules seguides. Una era la dolenta i l’altra, la bona. La dolenta acostumava a ser en blanc i negre i la bona, de colors. De vegades passava que tan dolenta era l’una com l’altra. De vegades era més bona la dolenta que la bona. Fins que no vaig tenir ús de raó tant me feia: m’agradaven totes. Va venir l’ús de raó i vaig fer distincions. Abominable ús de raó: ha anat a més i ara no me n’agrada cap.

El tramvia no passa, l’home del forat no treu el cap perquè el projector és un robot, els acomodadors són els mateixos espectadors amb el mòbil fent de lot, els cines de carrer han desaparegut. A la muntanya o a Barcelona, doncs, a veure cine. La pel·lícula d’en Tarantino, deia l’altre dia, fa referència a moltes d’aquelles pel·lícules dels programes dobles. Molta gent diu que li sobra una hora. No: és un programa doble, amb trossos millors i trossos pitjors. Em pregunten si m’ha agradat. Per degustar-la del tot l’hauria de veure al cine de col·legi, amb talls, cremades, pics i ratlles i els nens cridant. Només hem salvat les crispetes.

Sense els cines de carrer, del meu carrer, hauria estat un altre. Què hauria fet sense anar al cine? Llegir més novel·les? Tothom menys jo diu que són molt més positives i formatives.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.