Opinió

Vuits i nous

Cine doble

“Per veure pel·lícules ara sempre haig d’agafar el cotxe

Per anar a veure la pel·lícula d’en Taran­tino que l’altre dia els comen­tava vaig haver d’aga­far el cotxe perquè el mul­ti­sala on la pro­jec­ten es troba dalt d’una mun­ta­nya. Sem­pre haig d’aga­far el cotxe per anar al cine. Sovint vaig als Icària de la Vila Olímpica del Poble­nou, on les fan totes i amb subtítols. Però les pan­ta­lles són peti­tes, i la d’en Taran­tino la vaig voler veure sobre pan­ta­lla gran. I els subtítols? He dit molts cops que soc un admi­ra­dor del doblatge. O un “acos­tu­mat”, a còpia d’anys de fer-ne con­sum.

Les expe­di­ci­ons auto­mo­bilísti­ques per veure pel·lícules em fan pen­sar si hau­ria arri­bat a ser un afi­ci­o­nat al cine si de petit i de jove no hagués tin­gut els cines asse­qui­bles a peu pla. Sor­tia de casa, i a mà dreta tenia un cine i a mà esquerra, un altre. La resta esta­ven situ­ats en el car­rer adja­cent. Tra­ves­sava el car­rer, i els dis­sab­tes i diu­men­ges entrava al cine del col·legi. Les veia totes, repe­ti­des un dia i l’altre. Per veure-les amb més inten­si­tat vaig dema­nar al pare Maxenchs si podia ser aco­mo­da­dor. La meva pri­mera vocació va ser la de con­duc­tor del tram­via. El tram­via pas­sava per davant de casa, i la mare em treia al balcó per veure si em men­java el roger veient-lo cir­cu­lar. La segona vocació va ser aco­mo­da­dor de cine per veure les pel·lícules tota la set­mana. La ter­cera va ser la de pro­jec­ci­o­nista de cine. Em pen­sava que aquell senyor que treia el cap pel forat de la paret del dar­rere tenia la clau i la màgia dels raigs de llum que sor­tien per l’altre forat i estam­pa­ven la pan­ta­lla. Els cines feien lla­vors dues pel·lícules segui­des. Una era la dolenta i l’altra, la bona. La dolenta acos­tu­mava a ser en blanc i negre i la bona, de colors. De vega­des pas­sava que tan dolenta era l’una com l’altra. De vega­des era més bona la dolenta que la bona. Fins que no vaig tenir ús de raó tant me feia: m’agra­da­ven totes. Va venir l’ús de raó i vaig fer dis­tin­ci­ons. Abo­mi­na­ble ús de raó: ha anat a més i ara no me n’agrada cap.

El tram­via no passa, l’home del forat no treu el cap perquè el pro­jec­tor és un robot, els aco­mo­da­dors són els matei­xos espec­ta­dors amb el mòbil fent de lot, els cines de car­rer han des­a­pa­re­gut. A la mun­ta­nya o a Bar­ce­lona, doncs, a veure cine. La pel·lícula d’en Taran­tino, deia l’altre dia, fa referència a mol­tes d’aque­lles pel·lícules dels pro­gra­mes dobles. Molta gent diu que li sobra una hora. No: és un pro­grama doble, amb tros­sos millors i tros­sos pit­jors. Em pre­gun­ten si m’ha agra­dat. Per degus­tar-la del tot l’hau­ria de veure al cine de col·legi, amb talls, cre­ma­des, pics i rat­lles i els nens cri­dant. Només hem sal­vat les cris­pe­tes.

Sense els cines de car­rer, del meu car­rer, hau­ria estat un altre. Què hau­ria fet sense anar al cine? Lle­gir més novel·les? Tot­hom menys jo diu que són molt més posi­ti­ves i for­ma­ti­ves.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.