Opinió

Vuits i nous

Comprar Groenlàndia

“Em va prendre un llapis i em va demanar que li demanés perdó

El pri­mer curs de bat­xi­lle­rat –el bat­xi­lle­rat de lla­vors, onze anys– se’m va pre­sen­tar feliç d’entrada. El nom­bre d’alum­nes era senar i em van adju­di­car, per a mi tot sol, un pupi­tre de dos. Hi estava ample, dis­tribuïa el mate­rial esco­lar com volia, lle­gia sense que ningú em des­torbés el lli­bre d’història sagrada, que era el més amè. A mig curs va aparèixer un noi nou. Li direm Albert. Va ser assig­nat natu­ral­ment al meu cos­tat. L’havien expul­sat d’un altre col·legi. Vaig per­dre el paradís, lliçó pri­mera del meu lli­bre pre­fe­rit. Si només hagués estat xer­raire, rai... Era men­ti­der, enre­daire, insis­tent, pesat. Em feia ballar el cap: “A tu t’agrada el ver­mell?” “Sí.” “I com en pots estar segur, si hi ha molts ver­mells?” Aquest diàleg, expres­sat així, pot sem­blar fins i tot posi­tiu: una forma socràtica de fer pen­sar. “M’agrada aquest ver­mell.” “Com ho pots dir? Que els has vist tots?” No tinc res en con­tra de la maièutica, sem­pre que les inqui­si­ci­ons no durin més d’una hora. Arri­bava la de ple­gar i encara érem amb el ver­mell. Un dia el vaig veure escri­vint amb un lla­pis que era meu. Li ho vaig fer notar. “Com ho saps que és teu, si tots els lla­pis són iguals?” Els ver­mells eren tots dife­rents i els lla­pis, iguals. Li vaig asse­nya­lar una marca que li havia fet. “I per què li has fet la marca? Que pot­ser tenies por que te’l robés? Has pen­sat que soc un lla­dre, i m’has de dema­nar perdó.” “Però el lla­dro­nici és un fet.” “Quan vas sos­pi­tar de mi, no.” Vam fer junts tot el bat­xi­lle­rat, afor­tu­na­da­ment en tau­les dife­rents. Quan el veia venir, can­vi­ava de direcció. Si la topada era ine­vi­ta­ble em deia: “Encara no m’has dema­nat perdó.” Van pas­sar els anys, el vaig per­dre de vista. El vaig retro­bar a la caserna on vaig fer el ser­vei mili­tar. Com si no fos­sin prou càstig els rigors mili­tars. S’hi va estar poc. Incre­pava els ofi­ci­als, els pre­gun­tava per què la diana era a les set i no a les vuit, per què les files havien de ser rec­tes i no tor­tes... Sí, sí, això està bé i fa gràcia. Tots els pillets cauen un moment o altre simpàtics, si no t’afec­ten per­so­nal­ment. Em va posar en un com­promís perillós quan va sos­treure uns pas­sis de per­nocta que jo cus­to­di­ava per poder sor­tir de buri­lla. El van enviar a una bate­ria de costa iso­lada. El tinent que la coman­dava va infor­mar a la plana major que si aquell sol­dat seguia allí ell embo­gi­ria, i que no des­car­tava que un dia dis­parés els canons per jus­ti­fi­car-ne la lògica funció. El van fac­tu­rar a casa.

Vaig saber que va mun­tar un bar. Dis­cu­tia amb els cli­ents si la comanda els con­ve­nia. Els que ho tro­ba­ven graciós eren menys que els que ho con­si­de­ra­ven una murga i va tan­car.

M’havia pro­po­sat algun negoci frau­du­lent, una aliança amb els pit­jors de la classe i també fan­ta­sies i idees de bom­ber. Com­prar Gro­enlàndia, no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia