Full de ruta
Tsunami animalista
No n’hi ha prou que Vidreres posi fi als correbous, la qüestió ha de tornar al Parlament per construir una República lliure de maltractament animal
El segon correbou de la festa major de Vidreres, a la Selva, va acabar diumenge amb un toro mort i una vintena de ferits quan l’animal va saltar una tanca i va accedir a la grada. Després de desitjar que els ferits es recuperin com més aviat millor i lamentar la mort de l’animal, és moment de reobrir el debat sobre l’eliminació dels correbous, no només a Vidreres, sinó arreu de Catalunya, una assignatura pendent des que es van abolir les curses de braus, ja que els partits van tenir por de perdre vots, especialment a les terres de l’Ebre. Ho direm una vegada més: es tracta d’una tortura per als animals i d’una activitat perillosa, com s’ha vist, per a les persones, amb l’agreujant que en aquest cas hi havia menors a la grada. És una burla a la intel·ligència que els correbous formin part d’un programa de festa major, jugar a mofar-se, fer patir i maltractar un animal no és cap festa.
D’altra banda, la policia local va acabar matant el bou a trets. Com és possible que en un municipi on fa dècades que s’organitzen correbous no hi hagi previst algun sistema per neutralitzar un animal que s’escapi sense haver-lo de matar? L’alcalde de Vidreres, Jordi Camps, deia a RAC1: “No estic d’acord amb el maltractament animal; hi estic en contra, totalment, i es prendran les mesures que s’han de prendre; farem el que hàgim de fer; si hem de parar la festa, pararem la festa; fa 33 anys que es fa i potser ha arribat al final.”
Efectivament, cal parar “la festa”, però no n’hi ha prou que Vidreres reaccioni ara a toro pasado –mai més ben dit– i posi fi a aquesta barbaritat anacrònica, la qüestió ha de tornar a entrar al Parlament per estendre la fi dels correbous al conjunt del país i construir una República lliure de maltractament animal. L’abolició és l’única manera que no s’hagin de tornar a lamentar ferits i una bona empenta perquè tothom acabi d’entrar al segle XXI. Potser el que també ens cal és un tsunami animalista.
