La llei del més fort

El món és un desori i això no és bo per a l‘economia. Les crisis es van succeint i una encalça l’altra. Les causes són diferents, però el resultat el mateix: guanya el més fort, o sigui el que representa el capital.

Algunes històries serviran per confirmar les anteriors manifestacions. En el sector del cava, les dues grans marques catalanes han passat a mans estrangeres. El primer que han fet Freixenet i Codorníu ha estat una rebaixa dràstica del preu als qui compren el raïm, que és una manera com una altra d’ensorrar la pagesia del cava. Ja ha sortit una marca catalana, que manté els preus, sense rebaixa. Caldrà veure quin és el resultat. No crec que hi hagi hagut diàleg de Freixenet i Codorníu amb els qui els venen el raïm, perquè la pagesia no té altra sortida.

Es parla aquests dies d’una possible fusió entre un banc d’Alacant que es diu Banc Sabadell i Bankia –antiga Caja Madrid–, domiciliat a la capital y corte, o amb el Banc Santander, conegut per Ana Botín i per uns terrenys immensos a la rodalia de Madrid, on tenen el cervell del banc. Com als bancs fusionats els guia buscar el major benefici per al mateix banc, que vol dir dels accionistes, tancaran les oficines repetides, oferiran una feina a Galícia a un català de Figueres i miraran de guanyar més diners amb la plantilla i les despeses generals reduïdes. El banc prou feina té amb uns interessos negatius, compensats parcialment per unes comissions de ca l’ample.

Hi ha llocs del món que estan pitjor que nosaltres. Un metge que em va atendre en un hospital de Barcelona, brasiler de Bahia, em deia: “No saben la sort que tenen de poder anar en transport públic, sense protecció, i que els seus fills puguin anar sols pel carrer. A casa nostra només els més rics es poden permetre fer-ho amb una bona protecció, i si es volen quedar a casa, han de tenir una guàrdia, com qualsevol fort dels westerns americans.” Ara tenen un govern d’extrema dreta.

Fa uns anys, en temps de la guerra freda, teníem davant la Unió Soviètica i els seus satèl·lits. L’economia planificada que aplicaven va arribar a guanyar la meitat dels economistes del món. Enterrada aquella economia, ara trobem personatges que guanyen eleccions i que fan propostes favorables als més riscs, sense contemplacions: Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, Salvini a Itàlia. I tenim l’extrema dreta situada a tot el món.

Predicar que tots hem de ser rics és una bestiesa econòmica. Tal com anem hi haurà cada vegada més rics i cada vegada més pobres. Les classes mitjanes es mantindran mentre treballin per als rics. No em faria cap il·lusió viure en un centre envoltat de guàrdies armats, com passa en alguns estats de l’Amèrica Llatina.

A Catalunya tenim alguns centenars de rics –alguns s’envolten de legionaris que criden “soy el novio de la muerte!”– i més de dos milions de persones –població benestant amb pensió– entre els quals hi ha un 45% que demana unitat, sempre que els altres s’adhereixin a les seves idees. El més fort, en el nostre cas, és un Estat disposat a fer moltes més coses de les que el crèiem capaç.

Si el món és un desori, les crisis econòmiques ens arribaran enllaçades, atiades pels rics, per l’Estat espanyol i per les bestieses que facin més enllà de les nostres fronteres.

I malgrat tot soc optimista, en lletra petita, ja que coneixem els punts febles dels qui ens ataquen. Sempre que no ens barallem gaire entre nosaltres.