Els del telèfon...

Reconec que possiblement fa uns anys no hauria escrit aquest article. Els mastegots que he rebut per espai d’una dècada, i que no tinc cap garantia que s’hagin acabat, m’han fet perdre manies. Com sempre pregunta el meu pare quan li diem, per exemple, que la roba no li conjunta: ¿algú em donarà res per anar d’una altra manera? Aplicat al cas que m’ocupa: ¿algú em donarà alguna cosa si amago el que he viscut i estic vivint, i segons com vagi, seguiré vivint? La resposta és clara: no. I, francament, el que pugui dir la gent no m’importa. He recuperat la rebel·lia de l’adolescència, i estic feliç per haver-la retrobat.

Tinc deutes econòmics. No un, o dos, uns quants. Els puc justificar tots, però això no és motiu d’un article d’opinió. Em presento: soc el que els bancs defineixen com un morós; honrat però morós. He estat molts anys treballant, i no pas sol a casa, per no ser-ho, fins que he perdut les coses que realment importen, encegat en una carrera per no deixar penjat ni un cèntim d’euro.

Quan perds allò que és fonamental en la teva vida; quan deixes de ser tu mateix per no saber ni qui ets, excepte un pagador exemplar, aleshores t’adones com de burro has estat. I decideixes deixar de pagar, entre altres coses perquè hi ha un moment que, pels motius que sigui, no pots. Aleshores és quan els bancs retiren de la taula l’alarma d’“oferta” i la propaganda dels mòbils a pagar en “còmodes” quotes i treuen l’artilleria. Comença la persecució.

El primer dia t’arriba un SMS on et demanen que contactis urgentment amb una companyia desconeguda “por un asunto de su interés”. Truques. Error de novell. Abans que tinguis temps de preguntar qui t’ha deixat l’herència o quan t’ha tocat a la rifa (un sempre ha de tenir pensaments positius) t’avisen que t’estan enregistrant, “para mejorar la calidad del servicio” –mentida podrida–. Aleshores t’informen que tens un descobert o que no has pagat una quota del que sigui, i ja directament et demanen que treguis una targeta de crèdit per pagar o et pregunten quan penses fer-ho. Si no pots fer cap de les dues coses, o expliques que ja estàs negociant –com ha estat el meu cas– amb l’oficina de l’entitat corresponent, et pregunten quin dia hi aniràs i si pagaràs. Ja els pot donar tota classe d’explicacions, que la trucada acaba amb un: “Le volveremos a llamar dentro de una semana a esta hora”. És aleshores quan penses,“dona, no m’ho diguis que no agafaré el telèfon; on és l’efecte sorpresa!?”.

La cosa es complica quan dels SMS passen a les trucades. T’han agafat confiança i ja no cal avisar. Com que tenen una àmplia gamma de números mòbils i de telèfons amb prefix de Madrid o de Barcelona, fins que no portes 15 trucades o més no els pots identificar o blocar aquells números. En el meu cas jo les etiqueto amb el nom de “Tòxica” i el nom del banc a qui correspon. Quan menys agafes el telèfon més et truquen. Els motives. S’inventen tècniques noves: donen d’alta nous números; canvien la veu femenina per una de masculina (sempre en castellà...).

El que fan aquestes empreses de recobrament és assetjament telefònic. El problema és que tothom calla. Perquè si ho denuncies poses en evidència que deus diners i això està mal vist, per molt que estiguem navegant per les turbulentes aigües de la crisi més greu del capitalisme (i el que ve...).

M’he decidit a explicar-ho, no perquè m’hagin de resoldre res, sinó perquè el que em fan a mi, que puc tenir pell morta acumulada i recursos econòmics encara, ho fan a gent gran i a gent que no té res perquè ho ha perdut tot; i no ho ha perdut al casino, en molts casos, ho ha perdut després d’anys de trencar-se l’esquena treballant. La pressió és sistemàtica. Un amic m’explicava fa uns dies que Verifica, el “braç armat” de Bankinter, li va trucar 67 vegades en un mes per un deute de 57 euros. A mi una de les empreses que treballa pel Santander em va trucar tres cops en tres minuts. Tot un rècord mundial. I una del Banc Sabadell, sis cops en un dia: de dos quarts de nou del matí a dos quarts de deu del vespre. Tot per 84 euros. Les dues darreres trucades van ser de regal: feia hores que tot estava cobert.

Dpogestión, Axactor, Cobralia (és la meva preferida!) són algunes de les que fa servir CaixaBank. Va ser encantador un dia que em van trucar dos cops en dos minuts. Una en qualitat de titular d’un préstec; la segona com a avalador.

Si voleu que us persegueixin feu que les quantitats siguin petites, si el deute és molt gran ja no truquen. És més fàcil escanyar els dèbils. Els que no hi arriben per poc o perquè els ha tocat viure un mal moment que s’ha allargat en el temps. Cal legislar contra el bullying bancari. Prou barra lliure.