Opinió

Keep calm

Rics

En aquest país hi ha una tendència a considerar la riquesa sospitosa i virtuosa la pobresa

Amb tants per­so­nat­ges públics que s’han enri­quit i han aca­bat a la presó, o estan a punt d’entrar-hi, costa par­lar bé dels que tenen molts diners. Sap greu. Ja se sap que el nivell de riquesa d’un home és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la quan­ti­tat de coses que no li calen. Tenir o no tenir, vet aquí la qüestió. Sigui com sigui, en aquest país hi ha una tendència a con­si­de­rar la riquesa sos­pi­tosa i vir­tu­osa la pobresa. En les cul­tu­res de matriu pro­tes­tant la cosa fun­ci­ona exac­ta­ment al revés. Ser ric és símptoma de vir­tut, de ser un esco­llit a qui Déu ha pre­miat per la seva bon­dat. Els camins de la for­tuna són enigmàtics i més valdrà no caure en diva­ga­ci­ons estèrils. Les històries de pobres i rics s’han pre­sen­tat sense com­ple­xos en les tra­di­ci­ons literàries de dos països amb llen­gua comuna, la dels EUA, pro­tes­tants, i la de la catòlica Irlanda. El país del gran Gatsby va ser el destí natu­ral dels immi­grants de la Irlanda cas­ti­gada per la fam i la pobresa durant segles. Pot­ser per això la lite­ra­tura irlan­desa ha gene­rat, per con­trast, una nota­ble pro­ducció d’obres (sobre­tot tea­tre) en què la riquíssima ima­gi­nació dels pobres és un espec­ta­cle deli­rant d’un humor negre incle­ment. Només un irlandès (el novel·lista Frank McCourt en aquest cas) és capaç d’escriure coses així: “Érem tan pobres que, si el dia dels regals de Nadal no ens aixecàvem amb una erecció, no teníem res per jugar en tot el dia.” Sàtira des­pi­e­tada en la millor tra­dició de Jonat­han Swift, un altre irlandès. A vega­des, però, quan l’irlandès ha con­vis­cut en els cer­cles refi­nats de l’odi­osa Angla­terra, la sàtira agafa el toc més ama­ble de la iro­nia. Penso en Oscar Wilde, l’irlandès que va tri­om­far a Lon­dres i que va aca­bar vexat i arruïnat en l’exili pari­senc. Pobre com una rata, té l’ànim d’escriure a un amic comen­tant la situ­ació en aquests ter­mes: “No tinc ni un franc. Visc com el bon sant Fran­cesc d’Assís: casat amb la pobresa. En el meu cas, però, haig d’adme­tre que el matri­moni no fun­ci­ona.” Hi ha pobres que tenen gràcia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia